[Tom Colomer, escriptor i dramaturg]
Tot mirant de no caure en el tòpic aquell horrible que diu que quan un no sap de què parlar, parla del temps, aquests dies que ha tornat a fer bo he estat pensant en la nostra dependència del sol, i que no és estrany que a l’antiguitat fos veneradíssim com a divinitat, i que sí, que com deien els egipcis, és ell, Ra, qui ens ha de governar.
Feia temps que no veia un malestar tan generalitzat, unes cares tan llargues miressis on miressis, un “va, que qui dia passa, any empeny” en tothom com fins fa unes poques setmanes, que la majoria estàvem a una borrasca més de fer algun disbarat. I que sí, que la sequera, i que sí, que les conques internes, i que sí, la primavera són aigües mil i cada dia un raig, en principi.
Però és que no era només el sol, sinó tot el que en depèn: la caloreta dels migdies, els dies més llargs, poder estar-te a una terrasseta a mitja tarda o, si és festa, a mig matí, aquell primer punt de morenor, estar els uns amb els altres, en definitiva, i no haver d’anar de casa a la feina i de la feina a casa.
En relació amb això últim, he vist molt clar per què els països del nord són tan més productius i treballadors i disciplinats que nosaltres (generalitzant molt injustament, eh, és clar) i per què venen a passar els estius a casa nostra i la cervesa els sembla barata i el nano que els la serveix els sembla poc professional. És el sol. No és que siguin més disciplinats, és que ni tan sols tenen la temptació de fer re més que no sigui entrar directament a casa, en sortir de la feina, que a fora hi plou com aquí plou només algun novembre de cada quatre o cinc anys. A mi se’m fa molt pesat, aquest culte ridícul al nord o, en general, als països on fa fred. No ens hem d’oblidar mai que ens ha tocat viure al trosset de terra més preciós on es pot néixer, que és el Mediterrani, amb totes les virtuts que això comporta. La més gran d’elles, més que el mateix mar, el sol. El temps que fa que 300 dies a l’any hi faci bo i, per tant, puguem ser com som, que puguem fer una cerveseta fresca amb els nostres de març a novembre i que puguem estar guapos i morenos tot l’any. Quina sort més guapa. Ho devem només al sol. Al sol, tot solet.
