Va convertir-se en un lloc de referència en l'àmbit gastronòmic i ubicat en un punt neuràlgic de la ciutat. Encara ara és ben visible l'estructura de l'edifici, en el solar que queda entre la carretera de Barcelona, la Gran Via i els carrers de Ferran de Casablancas i Latorre.
Està tancat i tapiat des de fa molts anys, però va viure una època de gran esplendor. De fet, Cal Cuscó va convertir-se en quelcom més que un bar-restaurant. Tot plegat gràcies a la tenacitat de la família Cuscó, que des de molt abans de la guerra, ja van muntar un cafè-restaurant anomenat el Paral·lel a la cantonada dels carrers de Sant Ferran i de Roger de Flor. Més endavant, el Frederic Cuscó i la seva esposa, Paula Aymamí, van aventurar-se per tirar endavant el bar-restaurant no gaire lluny d'allà.
Cal Cuscó ocupava un punt neuràlgic, al costat de l'antic pas a nivell del tren. La sala s'omplia de gom a gom. Per esmorzar, dinar o sopar. També se celebraven esdeveniments socials, com dinar de comunió o casaments. Es vivia un ambient molt familiar i també servia per fer la xerrada entre amics i els diumenges, en una pissarra de vidre, es posaven els resultats de futbol amb un guix, amb especial atenció al Centre d'Esports. Molts aficionats passaven pel bar després del partit per saber si havia guanyat, empatat o perdut, sobretot quan jugava fora de casa. No tothom disposava de la ràdio.
La carretera de Barcelona era llavors la via més transitada de la ciutat. Comercials d'empreses o camioners eren clients habituals. Fins i tot hi havia algunes habitacions per poder passar la nit. La construcció de la Gran Via i la crisi generalitzada, en la dècada dels setanta, va ser l'inici del seu final. Ara només en queda l'estampa.
