Indaga en elements com la culpa, els valors o creences limitants i les motxilles conscients o inconscients que arrosseguem. La periodista, coach i escriptora sabadellenca Sonia Rico, autora de diversos llibres, publica 'Querida culpa: gracias, pero adiós', una obra on el títol és la moralina del propi llibre.
La culpa, al títol del teu llibre, es presenta com una brúixola i, alhora, una motxilla que pesa. Per què parles de la culpa? La culpa ha escollit a mi. Em vaig adonar que ens sentim culpables per tot: per decidir, per no fer-ho bé, per no complir expectatives. I això s’accentua quan ets mare. La culpa és l’altra cara de qualsevol decisió i sovint no prové de fer alguna cosa malament, sinó de no encaixar amb allò que s’espera de tu. He volgut entendre-la i agrair-li la funció que té, però també aprendre a deixar-la anar.
Quin impacte té la culpa en nosaltres? La culpa que jo anomeno negativa té un impacte emocional i físic molt fort. Molta gent no identifica el que sent com a culpa, però ho manifesta en forma d’ansietat, malestar o fins i tot símptomes físics. Venim d’una cultura judeocristiana que ens fa sentir culpables. Des de petits, ens han ensenyat que errar és un perill, una presó, quan hauria de ser un indicador per créixer. Però la culpa també ens pot donar informació valuosa. Ens mostra que alguna cosa no encaixa amb els nostres valors, les nostres creences o les expectatives socials. És com un indicador, un senyal.
Quines eines tenim per alliberar-nos de la culpa? El primer pas és ser-ne conscients. No podem canviar allò que no veiem. Hem de revisar les nostres creences limitadores, moltes heretades de manera inconscient per lleialtat familiar. Preguntar-nos si allò que creiem ens apropa o ens allunya de la persona que volem ser. I sobretot, acompanyar-nos amb amabilitat.
Però podem perdonar-nos? Amb acceptació. Ens costa més perdonar-nos a nosaltres que als altres. No som les mateixes persones que fa deu anys, en aquell moment vam fer el que podíem amb el que sabíem. Cal revisar el diàleg intern, cultivar l’autocompassió.
Com una periodista acaba endinsant-se en el creixement personal i el món de la psicologia? Tot comença amb la maternitat. Va ser un procés molt intens on vaig començar a conèixer-me i vaig sentir la necessitat d’ajudar altres persones. Amb la maternitat vaig voler descarregar la motxilla emocional per no transmetre-la als meus fills.
