El Miquel Ribera i la Maria Glòria Sorolla han viscut 73 diades de Sant Jordi junts. “Ens vam conèixer el 17 d’abril del 1953. Jo tenia 16 anys i aleshores no teníem diners per comprar roses vermelles. L’agafava d’un roser que teníem a casa. Cada any n’hi regalava una”, recorda ell. Ni tan sols els infortunis propis del pas del temps en aquest període han frenat la tradició. I aquest any, no serà una excepció.
El matrimoni es va formalitzar el 1962 després de nou anys de festeig. “Ens vam conèixer a Cal Carol ballant sardanes”, rememoren. Un ball que sempre ha esdevingut un nexe d’unió del seu amor. “En aquella època, festejaves donant un volt per la Rambla. Era assequible”, confessa ell sobre les primeres cites adolescents. “Ens vam trobar bé junts. No sé si va ser un amor a primera vista, però sí un coneixement que ens va portar a fer créixer l’estima. Érem dos nens i el projecte de vida va venir més tard”, avisen per a aquells que esperen trobar en aquestes línies la recepta màgica de l’amor etern.
Entrebancs a la vida n’hi ha hagut bastants. Però és en aquests moments quan has d’estar més al costat de l’altre que mai”
Les seves reflexions fan valdre la importància de la naturalitat i les ganes de construir la rutina. De tenir, diuen, un camí ple d’afinitats per recórrer de la mà. “Saber que quan s’interposa alguna cosa, s’ha de superar. Junts es passa millor que sol. Entrebancs a la vida n’hi ha hagut bastants. Però és quan has d’estar més al costat de l’altre que mai”, coincideixen. Sobre els seus mèrits, tots dos remarquen que han tingut famílies que han sigut un exemple de fidelitat.
Caminant pel passeig de la plaça Major, irradien sense cap pretensió la complicitat que han anat forjant. “Ens miren amb simpatia”, treu ferro ella sobre la tendresa que desperten allà on van després de tantes vivències plegats. Poden presumir de ser una de les parelles més longeves de Sabadell. “Però n’hi ha més, eh!?”, diu ella. “En el nostre entorn, trobar una parella que quedin els dos és difícil. És el problema que tenim els avis”, riu el Miquel. En un exercici de memòria, encara destaca algun matrimoni viu que es van casar abans que ells. “Però potser no feia tant temps que festejaven”, rumia, sense voler donar-se massa importància.
No sé si va ser un amor a primera vista, una fletxada, però sí que va haver-hi un coneixement que ens va portar a fer créixer l’estima”
En poca estona de conversa, les anècdotes afloren sense parar. La Glòria va ser deu anys a la Casa de la Caritat, durant la postguerra. Ell va formar part de la primera promoció dels Minyons de Muntanya a l'Acadèmia Catòlica. I, si hi ha una cosa que queda clara, és la seva passió per les coses petites, com els diumenges de sardanes o els jocs de taula en grup durant les tardes plujoses. "L'amistat ha estat sempre clau", resumeix ell atorgant normalitat a la relació.
Ella va néixer a la Creu Alta fa 87 anys. Ell, a Gràcia, en fa 88. Avui, viuen feliçment al Centre, on han afegit rutines com les trobades familiars cada setmana per fer un cafè. Són motivacions que els mantenen vius en una ciutat que els va unir pocs dies abans d’un Sant Jordi, convertint-los en un dels matrimonis sabadellencs més excepcionals. Aquest 23 d’abril no faltarà el llibre i la rosa com a enèsima mostra de la seva unió. Una tradició que han repetit durant més de set dècades. “I que duri!”, tanquen.
