La sabadellenca Lluïsa Lecha Leal (1918) és la personificació de l’optimisme i la vitalitat. “Que surto bé a les fotos?”, pregunta diverses vegades, mentre una de les seves netes li pentina els cabells i li assegura que surt “molt guapa”. Aquest dimecres bufa 107 espelmes i ningú ho hauria dit mai. El pas dels anys no li ha esborrat ni el somriure, ni les ganes de fer coses, ni la seva faceta més presumida.
La segona persona més gran del municipi
Ella no ho sabia, però és la segona persona més gran de Sabadell –superada únicament per Assumpció Soler Llongueras, només uns dies més gran que ella–, segons el padró municipal. Quan li expliquem, no es mostra gaire sorpresa: no hi pensa gaire en l’edat. Està més pendent de “llegir, cosir, fer ‘crucigramas’, passejar o estar amb la família”. De viure la vida, vaja.
“La família es reparteix i m’acompanyen a passejar, però ells es cansen i jo no”, diu entre rialles. Durant l’entrevista, l’acompanya gran part de la seva família. Ens els va presentant, un per un. L’arbre genealògic s’ha fet tan gran que fins i tot ha de pensar-se bé quin lligam té amb cadascú. Preguntada pel secret de tanta energia; la Lluïsa respon concisa que “de secret cap, al revés, molts maldecaps”.
La Lluïsa havia estat cosidora de peces a Cal Sec, la fàbrica Grau, i assegura que “sempre em portava molt bé amb tothom”. De fet, gran part de la conversa l’orienta cap aquí: se sent molt a gust parlant d’antigues anècdotes o curiositats a la feina.
"He estat tota la vida molt feliç"
La sabadellenca demana que "en aquest món en què passen coses tan estranyes" hem de mirar de "no enfadar-nos ni enrabiar-nos". "He sigut molt feliç, he rigut més que plorat i sempre m'he portat molt bé amb tothom", afegeix. Inevitablement –també perquè té un àlbum de fotos a tocar–, no pot evitar parlar del seu marit o de la seva filla. "Com vols que no els recordi?", diu. La Lluïsa admet que sovint se sent molt enyorada "dels que ja no hi són". Però quan alça la vista, veu tot el que ha 'construït' al seu voltant. "Tinc una família preciosa", conclou; i ella n'és el pal de paller.
