El Premi de Literatura en llengua castellana Miguel de Cervantes, conegut també com a Premi Cervantes o Premi Miguel de Cervantes, és un premi concedit anualment pel Ministeri de Cultura d’Espanya a proposta de l’Associació d’Acadèmies de la Llengua Espanyola. Està destinat a distingir l’obra global d’un autor en llengua castellana la contribució del qual al patrimoni cultural hispànic hagi estat decisiva. Instituït el 1976 i dotat amb 125.000 euros, és considerat com el guardó literari més important en llengua castellana, malgrat no ser el més ben remunerat.
L’antecedent d’aquest premi era el Premio Nacional de Novela Miguel de Cervantes que es va atorgar entre els anys 1949 i 1973. Un guardó que no premiava l’obra global de cap autor determinat, sinó una novel·la concreta. L’any 1961 el guanyador d’aquest premi nacional va ser el sabadellenc Bartomeu Soler amb la seva novel·la Los muertos no se cuentan. El premi estava dotat amb 25.000 pessetes. Algú va titllar l’obra de rèplica a Un millón de muertos de Josep Maria Gironella, però en tot cas, la veritat és que la novel·la de Bartomeu Soler va sortir a la venda un any abans que la de Gironella. Bartomeu Soler ja havia guanyat, l’any 1949, el Premi Ciutat de Barcelona de Literatura amb la novel·la Patapalo.
La primera obra d’èxit de Bartomeu Soler fou Marc Villarí, una novel·la, de l’any 1927, que va començar a escriure en català però la va acabar en castellà. El seu amic, el poeta Joan Arús, ho explicava en el pròleg que va fer, més tard, de la versió en català:
“Però, un pagès de Palau parlant en castellà? Com és això?
Això ja serà més llarg d’explicar; però l’explicació hi és. Aparentment és una incongruència, i ens dol, que l’obra primera de Bartomeu Soler no hagués pogut ésser escrita en la llengua de la seva infantesa. Encara que, en castellà i tot, Marcos Villarí era un perfecte català del Vallès, ni més ni menys que el Marc Villarí que avui se’ns presenta. La llengua és com un vestit que es treu i es posa, però que no condiciona ni modifica la nostra intrínseca personalitat.
Desconnectat del procés evolutiu de la nostra llengua literària que tingué, durant la seva perllongada absència, el període més decisivament constructiu, el nostre amic hauria fet un trist paper — i els crítics d’aquí l’haurien atacat amb raó sota aquest aspecte — escrivint en català la seva obra, cosa que intentà, no obstant, fins que, arribat al tercer o quart capítol, veié que no podia continuar, que el seu català no estava a l’ordre del dia i que no tenia més remei que recomençar la novella emprant la llengua que més fàcilment dominava. I fou aquesta una de les grans sorpreses que ens tenia reservades l’amic Soler. Perquè el seu castellà no tan sols era correcte, sinó tan ric de lèxic i tan compenetrat amb el geni racial de la llengua adoptada, que una ploma tan il·lustre com la de Ramiro de Maeztu arribà a dir, públicament: “En el caso de Bartolomé Soler no creo posible encontrar argumentos que expliquen el opulento castellano en que está escrito Marcos Villarí”. En aquest sentit, també, l’obra estava salvada. El geni tutelar de Bartomeu Soler havia acomplit bé la seva tasca”.
Bartomeu Soler i Rabassó, va néixer a Sabadell, el dia 18 de setembre de 1894, en el domicili patern del carrer del Sol. Fill del popular republicà sabadellenc Miquel Soler i Grau i de Rosa Rabassó i Mayoles, uns modestos treballadors del ram tèxtil que donaren als seus fills una acurada educació. Va cursar els primers estudis a l’Escola Pia. Als 13 anys d’edat, va començar a treballar al costat del seu pare, entrant d’aprenent en un assortiment. Això no obstant, Bartomeu Soler no resistí aquell ambient de fabrica, degut al seu temperament inquiet, tossut i rebel.
Per cinc vegades marxà de la llar paterna i encaminà les seves petjades a diferents indrets, com a la frontera francesa on hi treballà d’aprenent de paleta. Aquesta aventurada experiència, com altres d’anteriors, el retornà ben aviat a casa seva. Quan ja tenia 15 anys, va decidir aprendre de teixir instat per amics seus de jovenesa que exercien el treball de teixidor a la industria local, però era un home molt liberal i àdhuc un xic anarquitzant, el qual, no havia nascut per estar tot el dia tancat en una fabrica de telers.
L’any 1913 va marxar a Amèrica, per tal de lliurar-se de fer el servei militar, tan temut en aquella poca de conflictes bèl·lics amb el Marroc. Va viure a Argentina, Uruguai i Xile entre 1913 i 1917, on va seguir exercint ardus treballs. Atret pel teatre, es va fer còmic en una companyia de comèdies de Xile, però es va trobar amb l’impediment de la seva escassa formació acadèmica i es va retirar a Tierra de Fuego, on va estar un any llegint incansablement. Després del seu retir dedicat a l’estudi, es va convertir en mànager d’una companyia de comediants i ballarins i va recórrer la Patagònia recitant versos com si fos un joglar medieval. Posseïa un esperit viatger incansable i una mentalitat aliena a les preocupacions monetàries, el que el va portar a enriquir-se i a arruïnar-se en nombroses ocasions. Aviat va començar a destacar com a orador i va recórrer Estats Units com a conferenciant.
De retorn a Espanya en 1917, va entrar a formar part de diversos grups teatrals, en què no va aconseguir triomfar gairebé mai, per això va decidir abandonar la seva vocació d’actor per sempre i optar per la tasca literària. No va aconseguir trobar cap editorial que financés els seus projectes, tot i ser un excel·lent novel·lista català en llengua castellana, fins a 1927, quan es va publicar la seva primera novel·la, Marcos Villarí. Després de la bona acollida de la seva primera novel·la es va permetre reprendre la seva passió teatral, però ja no com a actor sinó com a autor, i es convertí en dramaturg d’èxit amb les seves obres Guillermo Roldán, Tierra del Fuego, Batalla de Rufianes, Al sol de Castilla, El honor de los hombres i El ángel negro, les més destacades reunides en el volum Tres comedias. A la seva primera novel·la van succeir Germán Padilla, Almas de cristal, Pitusín, La vida encadenada, Karú-Kinká i La llanura muerta.
A la seva producció prosística cal afegir el seu llibre de viatges La selva humiliada, pròxim a la novel·la, els seus tres llibres de memòries, Mis primeros caminos, La cara y la cruz del camino i Mis últimos caminos, així com els seus dos assajos polítics Cartas a un cacique i Catalunya en Espanya. Tan sols ha publicat un poemari, titulat Guitarra. En català va escriure Anna Maria i Marquès i la seva filla. Entre 1920 i 1927 Bartomeu Soler va intercanviar cartes amb Miquel Carreras i Costajussà. Era admirador d’Antonio Machado i a tenir molta amistat amb Joan Arús i amb Lluís Papell. De caràcter fort i de forma singular, amb els anys es va anar tornant molt independent i lluny d’estar escrit a cap mena d’ideologia concreta, ni de dretes, ni d’esquerres. L’any 1935 va publicar l’assaig Cataluña en España, sobre els fets d’octubre de 1934, que li va servir per guanyar-se l’enemistat de tothom, ja sigui de la dreta, de l’esquerra i del catalanisme. Durant la guerra va estar durant cent dies tancat en una txeca. Després d’acabada la guerra va ser alcalde, durant menys d’un any, de Palau-solità. Sembla que va ser qui va canviar el nom del poble per Palau de Plegamans.
Pere Roca Garriga escrivia al Diari de Sabadell l’any 1975 després de la mort de Bartomeu Soler: “Resulta, doncs, que aquest escriptor que cal posar al costat del Joan Oliver en fer el recompte dels sabadellencs d’avui que sobresurten en l’exercici de les lletres, no ha mostrat massa afecte per la seva ciutat, cosa que és de lamentar i que té la seva contrapartida en una mena de difusa fredor, que potser fins i tot arriba al rebuig, per part de la gent de Sabadell, envers ell, i en un cert desinterès per la seva obra, o almenys, en una reticència, quan es tracta de fer-ne un elogi. Quins són, en realitat, els motius d’aquest distanciament mutu? Siguin quins siguin, esperem que el temps ens ajudarà a oblidar-los”. Sobre Bartomeu Soler, Dolors Viñas i Camps, va escriure un llibre molt interessant: Estudi sobre l’obra literària del sabadellenc Bartomeu Soler, el qual fou presentat al públic en la Diada del Llibre de l’any 1978 i que es considera dels més interessants que s’han escrit sobre ell.
El periodista i escriptor barceloní Gabi Martínez, conegut pels seus libres de viatges, va escriure l’any 2016 l’article El viatger del Vallès. La literatura oblidada de Bartomeu Soler: “Soler es revela un clàssic per la perdurable potència de la seva prosa, per la vigència de molts dels seus textos i perquè representa aquest tipus de pensador, d’escriptor intrèpid, que defensaran per sobre de les ombres els que apreciïn un art basat en la força i la veritat d’algú molt desfermat de poders i ideologies, per més que els avantatgistes de torn intentin lluir-lo al costat d’una bandera o enterrar-lo per presumpte amor a una altra. Rescatar la seva obra sembla un acte d’higiene cultural”.
Bartomeu Soler i Rabassó va morir a casa seva de Palau-solità i Plegamans el 20 d’abril de 1975, ara fa 50 anys.
