Des que va néixer, Joan Iglesias Monistrol (Sabadell, 1948) ja era a la botiga de la seva mare, Margarita Monistrol Pons, que regentava Teixits Monistrol primer al carrer de Sant Francesc i, després, a la cantonada del Passeig amb el carrer del Pedregar (Centre).
A partir de mitjans dels anys 80, va combinar la feina a diversos establiments amb la tasca que li va proposar el seu tiet Joan: ser l’Ambaixador reial, del qual se n’encarregava la Cambra de Comerç (i actualment l’associació Sabadell Comerç Centre). Aquest darrer Nadal, però, ha sigut l’últim: l’Ambaixador Joan Iglesias Monistrol posa punt final a la seva etapa amb 76 anys, però hi haurà relleu: l'actor Lluís Saus.
Per què plega ara?
Crec que ha arribat el moment. Són molts anys que ho he fet amb una il·lusió molt gran. Estic molt agraït a la ciutat, amb totes les pegues i malentesos que hi hagi pogut haver. Ara és el moment de dir "fins sempre", tot i que amb tristesa. Aquests dies m’he fet tips de plorar i m’han caigut llàgrimes durant la cavalcada, encara que ho intentava dissimular. Ha sigut una gran il·lusió i és un comiat, però buscat, perquè l’any passat em vaig trobar malament i, després d’haver-ho fet tot, vaig dir prou. La gent no s’ho creu, però ho he decidit i així serà. Tampoc tinc l’edat de quan vaig començar i això pesa, per les hores, el fred, etc.
Què ha de tenir la persona que li faci el relleu?
Molta paciència, sentit de l’humor, saber dir una cosa sense ofendre i saber estar al seu lloc. Ho farà molt bé, n’estic convençudíssim, i ja traurà la seva manera de fer.
Quins ambaixadors recorda?
El del Casal Pere Quart, que havies d’arrencar a córrer perquè semblava un monstre el que hi havia allà assegut. I ho dic amb respecte per qui hi havia. Allà hi anàvem a tirar la carta, però no hi havia anat tantes vegades perquè com que la meva mare i el meu pare viatjaven molt, la meva mare tenia una dida [dona que alleta l’infant d’una altra], la Maria, i em portaven a Mollet, de manera que els últims anys vaig viure els Reis allà.
Quines han sigut les seves arribades més espectaculars sent l’Ambaixador?
Les que més, les que arribava amb helicòpter, als anys vuitanta. Em vestien i em portaven a l’Aeroport. Un cop vam aterrar al Passeig i hi havia sorra que es va aixecar en aterrar i tothom va quedar marró! Vaig arribar amb helicòpter quatre anys, tres al Passeig i una davant l’Escola Industrial. La majoria d’anys ha sigut amb carrossa de cavalls. Un cop havia d’anar amb globus aerostàtic, però no feia vent i vam acabar anant amb cotxe. Més recentment m’han portat amb cotxe antic, autobús i, aquest darrer any, amb el carrilet de Nadal.
De records i anècdotes en deu tenir mil al cap. Què recordarà per sempre?
Sobretot que dues o tres generacions de famílies m’hagin vingut a veure i que no conec a tothom, però gairebé a tothom, i la gràcia és que als infants els deies pel nom i això els feia al·lucinar.
Fent aquesta funció sempre ha tingut una atenció per a les persones que ho necessitaven.
Quan ha vingut una persona amb discapacitat, cadira de rodes o era gent gran, m’aixeco de la trona i baixo a saludar. Sempre ho he fet per educació, sabent que el protagonisme és dels nens. Tot això m’ho he pres com una obra de teatre, i has de saber quin és el teu lloc.
El Llaminer, ara, i l’Ambaixadora, anys enrere, són els personatges que han fet més ombra a l’Ambaixador?
El Llaminer és una persona que ha fet un producte per animar les festes de Nadal i per a la canalla. Em sembla molt bé, però potser s’ha deixat una mica de la mà de Déu l’Ambaixador. Amb el David Medina [actor que fa de Llaminer] som amics, no tinc res en contra seu, però tant protagonisme, el Llaminer? No em sento desfasat, però crec que aquest any l’Ambaixador l’han deixat una mica de la mà de Déu, i ho dic sense voler ofendre ningú.
Què farà Joan Iglesias a partir d’ara?
Descansar i viure la vida que em toqui, feliç. Però ja m’han llogat per fer de rei a Sant Llorenç de Morunys (Solsonès), poble de la meva besàvia i àvia Iglesias. Quan tenia 23 anys ja hi vaig fer un any de rei blanc i, dos, de negre. Ara es van assabentar que deixava de fer d’ambaixador i m’ho van tornar a proposar. I, durant l’any, aquí a Sabadell, vida normal i corrent. Els dilluns, de voluntari a Càritas.
