Tot i passar-se molts mesos fora de la ciutat per la feina, Pau Morilla-Giner (1977) se sent un sabadellenc i arlequinat de soca arrel. Va néixer a l’antiga clínica de l’Aliança i potser el fet que els seus pares, de Saragossa, fossin professors, ella a la Joaquim Blume i ell a La Romànica, el van convertir en un”bon estudiant”, com el mateix Pau es defineix. Vivien al barri de Sol i Padrís i anava al Joanot Alisanda.
En aquella època ja aflorava el seu sentiment arlequinat.”El meu pare no era gaire futbolero, però veia que a mi m’agradava molt i em portava a la Nova Creu Alta. No hi havia res més maco que pujar les escales del Gol Nord i veure tot el camp... Recordo l’olor i el soroll dels famosos petards, l’home de la regalèssia, el senyor dels platerets i aquells coixins per asseure’s. Anar al camp cada quinze dies era com una homilia, un esdeveniment. També va coincidir amb una bona etapa esportiva, amb l’ascens a Primera Divisió”.Del McDonald’s a gestionar inversions
Després d’estudiar al Pau Vila i la Universitat de Barcelona, el Pau va comprovar que tenia traça per als números. “Pensava que l’economia era interessant i des de molt jove tenia clar que volia marxar a fora. Vaig estudiar anglès a l’International House i l’English Tuition Centre, però la millor escola era anar a Londres. Per poder pagar l’estada, vaig començar treballant a un McDonald’s de Manchester”. Però el seu bon currículum li va permetre canviar les hamburgueses per les inversions al banc americà JP Morgan. Allà va començar la seva trajectòria professional. Se sent feliç amb la seva feina. “Ja són 25 anys que em dedico a això. M’agrada la macroeconomia, entendre els fluxos que afecten el món polític, monetari o fiscal i, en definitiva, a gestionar patrimonis i ajudar la gent a protegir el seu capital i a créixer”. Quan li preguntem si aquest món suposa un gran estrès, el Pau té una ràpida i contundent resposta: “Un dia vaig decidir fer-me amic de l’estrès perquè entenc que és una actitud i no marxarà mai. A mi m’ajuda aquesta adrenalina per assolir els objectius. El vent pot ser de cua o de front, jo prefereixo tenir-lo a favor”. Encara que Londres ha estat el seu centre d’operacions, ha viatjat per tot el món. Va enamorar-se de la seva dona, la Belen, a Madrid i després de la pandèmia van decidir traslladar-se a Catalunya aprofitant que estrenaven una seu de l’empresa, London and Capital Europe, a Barcelona.Centre d'Esports, la seva gran passió
El Centre d’Esports ha estat la seva altra gran passió. Aquell nen que olorava la Nova Creu Alta amb 8 anys, ara n’és el president. “Significa una gran responsabilitat, però jo primer de tot soc un aficionat i si tinc temps, els dies de partit m’agrada pujar les escales del Gold Nord i xerrar amb la gent”, explica orgullós. La seva irrupció en el club es va produir el 2019. Li van demanar ajuda per salvar una situació molt delicada. “Acabàvem de perdre a Alcoi. L’equip estava a un pas de Tercera i a un pas de la fallida. Vaig trobar companys de viatge que m’acompanyessin en la inversió i tirar endavant”, recorda. . Fa uns mesos, ja com a president, va trobar-se amb un escenari encara més complicat, quan va aparèixer el grup italià que pretenia comprar el Centre d’Esports. "Estàvem en una posició molt vulnerable econòmicament, però no podíem deixar les claus del club a gent poc seriosa. Després de picar molta pedra, vaig connectar amb l’inversor americà Adam Rothstein i hem pogut apostar per un projecte d’estabilitat. No podem estar sempre limitats pel curt termini”. El Pau insisteix que “la ciutat i el Centre d’Esports tenen un gran potencial i hem de saber-ho aprofitar. Sabadell és una ciutat gran, que té identitat, un passat i pot tenir un gran futur, amb empreses potents i gent treballadora, com diu l’himne del club”. Assegura que va plorar molt després del descens a Lugo, “però el meu dol només podia durar 24 hores, havíem de reaccionar ràpidament. Va ser dolorós i frustrant, però almenys teníem un club i calia pensar en el futur. Com a president et preguntes què hauries pogut fer millor, però també sabia el que havíem fet per poder continuar vius com a entitat. Quatre mesos abans vam quedar a dies de tancar la paradeta. Havíem de reconstruir la plantilla i, sobretot, crear una nova mentalitat, la de competir. Així va néixer el famós lema del ‘ara més que mai’”. Aquesta temporada ha començat una autèntica cursa de fons com les que fa el mateix Pau -ha participat en les maratons de Florència, Londres, Estocolm, París, Barcelona o Normandia i té pendent la de Nova York- per assolir l’ascens. “Jo només em veig competint cada setmana. No és una frase feta sinó una actitud. L’ésser humà és egocèntric i pensem que ho podem controlar tot, i això, no és així. De totes maneres, els arlequinats sentim una energia que feia anys no havíem notat. Hem d’aprofitar el vent a favor”. [caption id="attachment_323492" align="aligncenter" width="535"]
Amb la seva germana Inès en un Sabadell nevat. El Pau se sent orgullós de la ciutat / CEDIDA[/caption]
