Ser periodista i treballar un dia festiu, quan a la redacció hi ha quatre gats, és tenir molts números que et toqui fer una cosa a què no estàs acostumat. Per això un va a parar al cementiri per Tots Sants per preguntar sobre la tradició d’anar a veure difunts estimats. “És bonic recordar vells temps, amb el pare, per exemple. Moments divertits que vam compartir, comentar anècdotes... També rius una estona”, comenta l’Andrés mentre els ulls li retenen una llàgrima.
Ha començat una cerimònia a la Capella del Cementiri Vell en què reciten versos de Pablo Neruda. “Dediquem aquest dia a les persones que ens han deixat. Sentirem la seva presència a cada racó de les nostres vides, a cada somriure, abraçada i conversa”, continua la cerimònia després del poema. I probablement poc s’ho hauria imaginat Alguer Miquel, cantant dels extints Txarango, que la lletra de les seves cançons reviuria en el cementiri. “He vist la mort vetllar el meu llit / I sé / Que serà bonic deixar aquest cos a terra / Perquè ressoni a l’infinit”, diu la cançó Les coses senzilles, que ara recita una dona des de l’altar.
Però no tothom té ganes de parlar amb periodistes ni sentir versos en un dia com Tots Sants. Entre les milers de persones que visiten el cementiri des de fa dues setmanes i que n’inunden els pàrquings, hi ha qui hi busca el record com una celebració de moments bonics o en una cançó, però també hi ha dolor o simplement la necessitat de silenci. Hi ha qui porta la cadira i s’hi passa tot el matí i qui marxa tan aviat com pot.
Hi ha qui plora en família i hi ha qui no perd l’oportunitat de tirar-se plats pel damunt, també en família: “És que els tiets no saben ni a quin carrer estan els seus pares!”, s’indigna una mare que es dirigeix al seu fill. En dies com avui també s’hi viuen casos misteriosament bonics: “Cada any apareixen dues roses a davant de la làpida dels pares i ni jo ni la meva germana sabem qui les posa”, m’explica un parent.
Robatoris i rituals satànics?
Ronda pel cementiri un veterà de l’antic Diari de Sabadell, Xavier Rosell, acompanyat del Blai, el seu fill simpàtic i espavilat. És un gat vell de l’ofici que coneix la ciutat com ningú. “A mi m’havia tocat molts anys fer aquesta crònica!”, recorda. “Temps enrere hi havia molts busca-vides que portaven l’escala i si els pagaves s’enfilaven a netejar la làpida”. Parlem de qui s’acompanya en la mort de l’amor de la seva vida, com el que té l’escut de l’Atlètic de Madrid gravat a la làpida, i de com en els cementiris encara es fan més visibles algunes jerarquies socials, veient alguns cognoms coneguts i l’espai que hi ocupen.
Com a periodista, Rosell sempre intentava parlar amb algun treballador perquè li expliqués històries “interessants” –morboses– del cementiri: “Molts anys enrere hi havia hagut robatoris, rituals satànics amb ossos i, fins i tot, necrofília”. S’ha de contrastar si això encara és així.
El Risto havia estat en un despatx de comptabilitat, però ja fa més d’una dècada que treballa al cementiri. “És la feina de la meva vida, per mi és molt gratificant ajudar les famílies.”, diu amb una sinceritat indubtable. “Per mi la mort havia estat un tema tabú, quan era petit a casa gairebé no en parlàvem... Però ara ja no ho és. Hem d’entendre que des del moment en què naixem, comencem a morir”, reflexiona.
Per oblid gairebé ens quedem sense respondre a les preguntes. Encara hi ha robatoris? “Res, poca cosa. Als últims els va enxampar la policia enduent-se unes plaques amb poc valor econòmic... Però molt sentimental”, lamenta. Necrofília? “No, això no!”, sosté. I rituals satànics? “Fa 6 o 7 anys que va aparèixer el cap d’un porc en una tomba o alguna vegada s’hi han trobat uns ganivets creuats. Però no, no és habitual”. Definitivament, els vius espanten més que els morts.
