Una trobada per tancar el cercle (i algunes ferides). L'Arxiu Històric i el Museu d'Història de Sabadell van reunir la setmana passada a familiars d'exiliats sabadellencs a
Xile i
Mèxic l'any 1939. La cita va fer aflorar emocions íntimes i records inesborrables -alguns, remullats per les llàgrimes-. Tot, a través del testimoniatge dels presents, que van compartir vivències i anècdotes que, dècades després, van coincidir en espai i temps a la
Casa Ponsà. "Estem units per una mateixa tragèdia", reflexionaven els familiars, allunyant qualsevol mostra de condolença.
La jornada va congregar
dues filles i alguns dels nets de tres sabadellencs que es van exiliar a Santiago de Xile (Salvador Sarrà Serravinyals, Josep Rosas Vilaseca i Joan Oliver Sallarès -Pere Quart-); i
una neboda i reneboda d'un exiliat a Mèxic (Amadeu Aragay Daví). Va ser un homenatge a una petita mostra dels 1.300 sabadellencs que van haver de fugir per la derrota republicana i la repressió franquista i que van trobar l’aixopluc i una nova vida a l’Amèrica Llatina.
Ni tan sols el
contrast cultural -algunes intervencions, amb indissimulable accent xilè- ni la distància -molts no han viscut mai a Sabadell i la majoria no es coneixien entre ells- van restar
simbolisme i força a l'acte, que va servir alhora per recopilar documents i algunes donacions que fan de Sabadell una ciutat referent en recuperació de
memòria democràtica.
"Mai van perdre el vincle amb la ciutat"
Pepita Sobré Aragay i Montserrat Graells Sobré, neboda i reneboda d’
Amadeu Aragay Daví, van obrir el torn de paraula, llegint fragments de
cartes que guarden amb nostàlgia. "Mai van perdre el vincle amb la ciutat", van emfatitzar, apel·lant a allò de
"ser de la ceba", que va interioritzar aquella generació fins a les últimes conseqüències. La llavor va anar germinant, durant molt temps, creixent massa lluny del lloc que els havia vist néixer. Malgrat no conèixer Aragay, la Montserrat va remarcar que sempre l'ha sentit a prop gràcies a tots els documents conservats.
"No us penseu que en les cartes no es parlava de política!". Eren textos esquitxats per la censura, amb noms falsos que només ells sabien desxifrar, i enviats a Barcelona per garantir que serien llegits. Codis d'una època en blanc i negre que permetien entendre's entre ells i saber que estaven bé.
"Els exiliats sempre trobem a faltar la nostra terra"
Claudi Sarrà Loyola, net de
Salvador Sarrà Serravinyals, va agafar el relleu llegint alguns poemes de l'època que reflectien els sentiments d'aquells sabadellencs tacats per la guerra. El Claudi va tenir la sort de conèixer una figura que, assegura, l'ha acompanyat sempre. "Vaig veure la por. El pessimisme en una generació que, a la vegada, va tenir la fortuna d'anar a un país que els va acollir generosament, permetent la seva contribució també a l'altra banda de l'Atlàntic", va narrar orgullós.
La família manté els valors del catalanisme, la solidaritat, la generositat i la fidelitat que definia aquell grup de lluitadors. "Ens ha ajudat a fer una vida sana. És el llegat que ens han donat". Una sensibilitat afinada per al vessant social que ha vertebrat les accions de generacions com la seva. Als 30 anys, el Claudi va arribar a Sabadell, prova d'un lligam indestructible. En la trobada, va compartir l'amor per la ciutat amb la
Isabel Sarrà Carbonell, filla del Salvador. Ella també ha preservat l'esperit i els orígens de casa. Per exemple, parlant català a Xile, anys després que la vida els hagués canviat per sempre amb l'arribada del pare a un país a milers de quilòmetres. "Els exiliats sempre trobem a faltar la nostra terra", va tancar ella, en una impactant primera persona.
"No van poder morir on haurien volgut, a la seva terra"
També van assistir diversos membres de la família de
Josep Rosas Vilaseca, que viuen també a
Xile. Malgrat això, han passat diferents temporades aquí, on s'han impregnat d'una filosofia que perdura. "Els meus avis van néixer a Catalunya, però no van poder morir on haurien volgut, a la seva terra", va arrencar amb solemnitat el
Vicente, un dels nets a la sala.
Ell va repassar la vida del seu avi, lligat sempre a l'activisme i el republicanisme. A pesar de fins i tot patir persecució pels seus posicionaments, va dir amb la veu entretallada. La seva filla va estudiar història i era poeta. Una empremta més de la trajectòria de Rosas Vilaseca. Un dels reculls d'escrits de l'època, portats per a l'ocasió, va servir per elaborar l'obra
Cartes a Sabadell. Textos llegits dècades després a l'Arxiu, amb accent xilè, però alè sabadellenc.
"Quan vinc a Sabadell és com si vingués a casa"
La
Sílvia Oliver Serra, filla de
Joan Oliver Sallarès -Pere Quart-, va concloure la trobada amb una intervenció que no va deixar indiferent. Irònica, punyent i vitalista, va rememorar els èxits i les derrotes d'un sabadellenc universal a qui l'exili també va marcar. "A Xile va ser feliç i respectat". Després del retorn a Catalunya, els dies a Santiago eren encara ben vius, amb melodies com la
cuca xilena que fins i tot la Sílvia es va atrevir a entonar provocant els somriures dels presents. Són episodis biogràfics d'una ànima rebel, un
enfant terrible, com va dir ella mateixa.
Tot i les dificultats a la seva tornada, no es va trencar un vincle amb la ciutat que ha heretat la Sílvia. "Quan vinc a Sabadell és com si vingués a casa. Tot i que no hi he viscut mai", va proclamar entre aplaudiments.
Fotos de David Chao
