Imprudències a la muntanya? "Les xarxes socials fan un efecte crida"

Fa unes hores, a 2.700 metres d’altura en un pic de la Vall d’Aran, amb un fred que no perdona tot i ser agost, una parella en calça curta pregunta a uns excursionistes si existeix alguna vall com a camí de tornada. “És un clar exemple de falta de valoració de riscos, de planificació de la ruta i de coneixença del medi. Si els surt bé, penjaran la foto i ho explicaran com una anècdota. Si no, trucaran al 112”, comenta  Salvador Berdajin, de la junta de la Unió Excursionista de Sabadell (UES) i viceveguer al Vallès de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC). És un dels muntanyistes que ha orientat la parella desinformada a la Vall d’Aran.

L’efecte contagi de les xarxes socials aboca a cometre imprudències, segons Berdajin: “Fan un efecte crida perquè qualsevol persona es pot posar una motxilla i anar a la muntanya. Però cal conèixer a on es va, què ens hi podem trobar i com s’hi arriba”. Fins i tot, encara que Instagram estigui inundat de fotografies amb ubicacions que no semblen exigents i els protagonistes no tinguin precisament una forma física olímpica. “El Pedraforca, per exemple, sembla un cim senzill, però no ho és. Molta gent hi puja sense cap mena d’experiència prèvia”, assenyala. El sabadellenc reivindica les entitats muntanyistes com a centres de formació, i no només com a punts de trobada socials per fer salut.

Els accidents són inevitables, per molta formació que es pugui acumular. “S’han produït sempre. Quan practiques escalada, alpinisme o baixada de barrancs, la muntanya és un medi hostil. O poden passar situacions incontrolables, com una forta pluja o una allau”, reconeix. I també hi ha la mala sort: “En una sortida social de l’entitat, una noia es va trencar el turmell. Estava perfectament preparada. No es pot evitar, pot passar”, recorda.

“Àngels caiguts del cel”

Anys enrere, abans que existissin grups de rescat especialitzats com els GRAE, voluntaris de centres excursionistes ajudaven en els salvaments de muntanya, quan la Creu Roja els requeria perquè desconeixien la ubicació de la víctima o estava en un lloc de difícil accés. Berdajin, que era un d’ells, s’alegra que Catalunya compti avui dia amb el cos de bombers especialitzats: “Som un país amb un gran servei professional, els GRAE fan una gran feina. Són àngels caiguts del cel quan se’ls necessita”, reconeix.