Sabadell estava voltat de boscos com Can Feu, Can Rull, Berardo, Can Borgunyó, Can Puiggener, Togores, Sant Oleguer o Can Torres. El de Can Feu era el de més bellesa i extensió i el que romania més intacte. Els altres, en més o menys escala, les esporgades tècniques i econòmiques els anaven atrotinant. Aquests boscos eren visitats amb certa assiduïtat, però del bosc de Can Feu es podia dir que la gent de Sabadell hi vivia i el vivia. Salvador Sarrà el definiria com un espai natural preciós en el qual al bell mig de la part que mirava cap a la ciutat, hi havia un pla famós que li feien vetlla els pins de més alçària i majestat: el Pla de l’Amor. El bosc de Can Feu era tradicional i de gran anomenada per tot Catalunya. Era un dels més formosos i senyorials dins la Catalunya urbana, entre la Catalunya civil i lluny de la Catalunya muntanyenca.
[caption id="attachment_312431" align="aligncenter" width="1000"]
Jardins a la plaça del Doctor Robert / Associació de la Premsa de Sabadell. Any 1928[/caption]
[caption id="attachment_312432" align="aligncenter" width="1000"]
Jardins a la plaça del Doctor Robert / Associació de la Premsa de Sabadell. Any 1928[/caption]
Però a part dels boscos i de Can Feu i la seva bellesa, la ciutat de Sabadell no gaudia ni de jardins, ni de verdor. Els seus carrers estaven mancats de color, d’arbrat i de gràcia. S’havia fet una ciutat mancada d’encís, vulgar, tediosa. Com diria Josep Torrella i Pineda una ciutat per als dies de feina. Fora del reduït nucli del centre antic, amb la Plaça Major, la de l’Àngel, la de Sant Roc i la del Doctor Robert -aquesta amb el seu templet modernista-, afegint-hi la Rambla i més enllà les places del Duc de la Victòria (actual plaça del Gas) i de Prat de la Riba (actual plaça del Vallès), la resta era tot, o gairebé tot, un cúmul de carrers sense atractiu ni incentius estètics.
Ara fa uns cent anys es va començar a parlar de corregir aquesta condició de vulgaritat i lletgesa i de conformar una ciutat més agradable, més amena i més bonica. El Pla d’Eixampla i Reforma de Sabadell de l’any 1928 contemplava la creació de tres grans parcs que donarien a la ciutat la categoria merescuda. Aquest pla també preveia enjardinar i posar més arbrat i verdor a les places ja existents. Aleshores va aparèixer el concepte de Sabadell, ciutat-jardí.
Segurament que als sabadellencs i als que coneixien Sabadell, aquest títol els podria fer l’efecte d’una frase feta expressament i amb audàcia no exempta d’ironia. No obstant això, semblava que en realitat no hi hauria cap sabadellenc que no frisés davant d’aquestes tres paraules: Sabadell, ciutat-jardí.
La premsa justificava aquesta idea explicant que Sabadell estava ben lluny d’ésser la bella concepció ideal de les ciutats jardins que havien d’abastar dues missions ben importants, una social i una altra higiènica: nervis dels pobles justament alliberats de la molesta rutina i engrandits no per la inacció, sinó per les seves activitats. Però és que Sabadell, que creixia i s’eixamplava amb tot i les crisis i contra tots els inconvenients, podria ser una ciutat ideal. Aquest “podria” tancava un anhel que no havia estat pas minorat, sinó que havia reeixit a mida d’introduir-se en la ment dels ciutadans una nova idea, una gosadia que com totes les coses humanes passades pels tràngols i angoixes de les demandes públiques que haurien rendit comptes d’apassionar-se en la persistència cívica.
[caption id="attachment_312434" align="aligncenter" width="689"]
Bosc de Can Feu / Associació de la Premsa de Sabadell. Any 1928[/caption]
Aleshores a Sabadell hi havia un bullidor de temes com la campanya popular en pro de la dotació d’arbrat en abundància dintre de la ciutat, perquè servís de pulmons a les 50.000 ànimes que hi habitaven; la creació d’un Sindicat d’Iniciatives per aconseguir la conversió en Parc de la ciutat el Bosc de Can Feu i la discutida qüestió de la conversió en bulevard del passeig de la Rambla. Temes tots ells prou importants i complementaris que no havien d’entrar en competició perquè coincidien en l’afany de la millora urbana i saludable de la ciutat.
No es parlaria de Can Feu, ni de l’arbrat i menys de la Rambla-Bulevard, però en una concreció, es parlaria de la Ciutat-jardí, encara que eliminant altres preocupacions semblés una ironia.
Sabadell, per la seva situació topogràfica, en el bell mig de la zona occidental del Vallès redreçant-se damunt d’una plana, els horitzons de la qual són Sant Llorenç i Collserola, s’havia prestat en les seves creixences a ésser amorosida per la naturalesa. Autors i historiadors com Bosch i Cardellach, Josep Sardà, Víctor Balaguer, Agustí Rius i Ribot i Serra, que havien cantat els elogis de Sabadell amb aquella autoritat que el seu prestigi els hi donava, havien expandit el nom i la importància de la ciutat lluny, ben lluny del celatge que la cobreix. Era veritat que Sabadell era una ciutat important; Sabadell creixia en desmesura; Sabadell augmentava la seva població, la densitat de la qual era superior a tots els càlculs oficials. Sabadell tenia una privilegiada situació topogràfica i tot això, era un orgull pels seus habitants; però Sabadell era la ciutat de les grans taques. Semblava una afronta això i no era més que un símil, una figura, per a sojornar l’atenció en el tema.
Sense pulmons
Una gran ciutat de 50.000 habitants, amb centenars de xemeneies d’altres tantes fàbriques i tallers, amb 79 quilòmetres de carrers, amb una intensitat de treball meravellosa; una ciutat molt dinàmica i activa, relativament urbanitzada, amb vies de comunicació que abastaven suficientment, amb algunes places, però sense cap jardí, ni cap parc, on la mainada i els grans poguessin respirar oxigen. Això era Sabadell, una ciutat sense pulmons i que podria tenir-los, convertint unes places en jardins i plantar-hi arbres.
Sabadell comptava amb set places, tres o quatre de les quals, per exemple les de Sant Roc, Prat de la Riba i Duc de la Victòria, d’un total aproximat de 7.000 metres quadrats, podrien sense despeses majors, convertir-se en jardins o parcs, essent el seu cost reduït si s’emprés el procediment d’una gran arbrada i enjardinament, que tant es podia admirar en altres llocs on el concepte de les ciutats-jardins corria paral·lel amb la cura en dotar-les de pulmons.
El poble havia d’admetre les places pelades i esquerdades pel sol, del Sabadell de l’any 1554, quan dintre les seves muralles hi havia únicament la Plaça Major, la de Sant Roc i els seus 2.000 habitants escassos, però no comprenia, aleshores, des del punt de vista urbà i higiènic o senzillament estètic, una ciutat que només oferís a natius i forasters aquesta mena de patis d’armes dels castells feudals, extensions de terreny més aviat propis per a manifestacions i exercicis de cavalleria, que per a servir d’expandiment a les munions ciutadanes que necessitaven de debò renovar l’aire pesat i viciós de les fàbriques i tallers, que congestionaven els seus pulmons.
En el Pla d’Eixampla i Reforma de Sabadell de l’any 1928 hi havia el projecte de tres parcs grandiosos, un al Sud, de 168.000 metres quadrats; un altre a l’Est de 60.000 i un darrer a l’Oest de 24.000. Això no deixava d’ésser un consol, però com que era més fàcil deixar erm un terreny que no pas cultivar-lo, resultava que a més hi havia en projecte cinc altres places assenyalades en el pla oficial i d’11.000 metres quadrats la una, de 5.600 la segona i de 6.400 les altres i es corria el perill de què si persistien els prejudicis amb aquelles grans extensions de terreny, Sabadell seria una gran caserna i no pas una ciutat amable.
No era un excés d’amor a Sabadell, sinó una racional preocupació fer la següent afirmació: “ Sabadell no havia d’envejar res de les principals ciutats. Ni el caràcter dels seus fills, ni la seva preponderant indústria, ni les seves virtuts cíviques havien de manllevar res dels altres pobles, només li mancaven jardins”. Heus aquí explicada la concepció de Sabadell ciutat-jardí: desterrant les grans taques esmentades abans, Sabadell seria una gran ciutat deliciosament atractiva. Ni l’encongiment de la plaça del Doctor Robert amb els seus grans parterres i palmeres esblaimades, ni la caricatura del jardí de la Plaça de Prat de la Riba, podien fer desaparèixer l’amargor que produïa la ciutat sense jardins ni arbres, que abastessin la seva missió de “pulmons de la ciutat”.
Semblava que no, però s’havia fet un dels millors elogis de Sabadell, palesant el que més podia desitjar la bona gent de Sabadell, sospirar per la ciutat-jardí i ésser optimistes, perquè podia ser una realitat. Malauradament, aquella idea tan bonica de Sabadell, ciutat-jardí, es va quedar tan sols en una idea. Foren diverses les causes que feren impossible la realització del Pla d’Eixample i Reforma, entre les quals les reticències dels propietaris afectats i, principalment, la guerra civil.
Alguna cosa en va sortir. L’arquitecte Josep Renom va potenciar el creixement de la ciutat cap al nord i va ampliar el nombre de parcs. Entre altres, les places de la Concòrdia i d’Espanya, i el Parc de Catalunya, són propostes seves i, com diu Josep Casamartina a Josep Renom, arquitecte: “Potser l’actuació més discutible del Pla del 28 sigui l’obertura en canal del Centre per aconseguir una via transversal, en unir la Rambla, amb la via de Massagué, eliminant el carrer de Manresa, la Plaça Major i el Pedregar, un fet que ha estat decisiu per a la desaparició del centre històric. De fet, cal pensar que hi havia un interès general per fer aquesta via com una opció de progrés enfront de la ruralia del centre, que llavors no devia ser gens apreciada, almenys, per les classes dirigents.”
