La feina de sastre va anar minvant i les sastreries van anar tancant i desapareixent de forma progressiva de manera que, actualment, a Sabadell de sastres d’aquells que duien el centímetre penjat al coll, el coixinet d’agulles al canell i el guix a la butxaca, no en queda cap. Un dels darrers va ser l’Andreu Farrés, un professional conegut, entès en el seu ofici, amb una bona cartera de clients que va exercir durant anys a casa seva del carrer de Gràcia, al centre de Sabadell.
Des de temps antics a Sabadell ja hi havia sastres, explica Marian Burguès: ”De sastres al meu temps n’hi havia dos; el sastre poi i el sastre pussa. El primer era el sastre dels rics, el segon era els dels pobres. El primer tan sols cosia panyo, ja per capes madrilenyes, ja per gecs encotillats, levites i jaqués. El segon, tan sols bayetón i vellut. Després vingué l’Arderius, que fou el sastre de la menestralia. Moltes mestresses de cases treballadores s’enginyaven per a fer-se elles la roba de llurs marits i fills. Els gecs passaven de pares a fills, les calces, apedaçades, també duraven molt”.
[caption id="attachment_311990" align="aligncenter" width="465"]
Andreu Farrés i Gimferrer, en una imatge d'arxiu / CEDIDA[/caption]
Va ser el segle XX l’època d’or dels sastres. A les fotos d’abans de la guerra civil, es pot comprovar que la majoria d’homes vestia americana i corbata. Més tard, els anys seixanta i setanta, quan l’economia anava vent en popa, a Sabadell hi havia més de quaranta sastres. Llavors era molt usual entre els homes dur vestit o una combinació d’americana i pantaló. Es donava molta feina als sastres, però de mica en mica, aquest ofici va anar desapareixent.
Segurament que trobaríem moltes de les causes que varen provocar aquest efecte; la confecció industrial que ja podia oferir un producte de bona qualitat; l’impacte produït pels moderns sistemes de producció en detriment de la tasca artesanal; els canvis en la forma de vestir o, fins i tot, els efectes de la globalització. A l’Andreu li agradava molt parlar d’aquest tema.
També li agradava, i molt, parlar de Cuba, perquè, com molts altres catalans, el seu avi també va anar a Cuba. Amb ulls brillants i alegria continguda ensenyava aquella foto. Una fotografia en blanc i negre, molt antiga en la que es pot veure el seu avi, el seu pare i la resta de família.
Tot va venir arran un article del Diari de Sabadell que tractava de dues famílies de Sabadell, per casualitat amb el mateix cognom, Barberà, que van anar a Cuba. I sembla que no es coneixien. Per una banda l’Adelita Barberà, que vivia al carrer de Bufí, va marxar l’any 1911 amb la seva família i es van establir a Camagüey. Van tornar l’any 1933. Per altra banda, el Joan Barberà que vivia al carrer Leonor de Moncada hi va anar el 1920 i també es va establir a Camagüey. Va tornar el 1929. Aquesta història va obrir la curiositat de l’Andreu tot i que la seva família no era de Sabadell.
Tenia interès en parlar-ne i una gran curiositat per saber que havia dut al seu avi, Camil Farrés, escultor d’ofici, marxar tot sol a Cuba i deixar la família aquí. Després de parlar-ne per primera vegada vam quedar per un altre dia, però no hi vam ser a temps. La vida i la mort tenen aquestes coses.
[caption id="attachment_311989" align="aligncenter" width="1000"]
A la fotografia en blanc i negre, a l’esquerra podem veure l’avi de l’Andreu, i al mig el seu pare[/caption]
L’Andreu Farrés i Gimferrer va néixer a Sant Cugat del Vallès l’any 1931, però va esdevenir sabadellenc d’adopció i de cor. Casat amb Angelina Casadesús i Mas van ser pares de tres fills, tres nois, Ricard, Xavier i Jordi. No van seguir l’ofici patern, van optar per l’arquitectura, l’enginyeria i la informàtica.
Els darrers anys de l’Andreu, ja vidu, els va gaudir mostrant la seva generositat, el seu compromís i la seva qualitat humana. Era usual veure’l amb la Gent de la Plaça, aquell grup que es reuneix a la Plaça de Sant Roc cada migdia, que demanaven la llibertat dels presos polítics i més tard per l’amnistia. Una iniciativa d’en Josep Boltaina del juny de 2019, que va ser seguida per gran quantitat de patriotes. S’hi havia arribat a ajuntar fins unes 300 persones. El dia que l’Andreu va complir el 90 anys, era allà i va rebre multitud de felicitacions. També era fàcil veure l’Andreu a les ballades de sardanes.
També els darrers anys va viure una experiència extraordinària d’empatia i de simpatia amb el contacte amb quatre joves veïns. No va ser molt llarg, però sí intens, tan, que la mort de l’Andreu va afectar profundament els joves i un d’ells, el periodista Aleix Pujadas li va dedicar aquest escrit.
Ja no hi ha roba estesa
Darrere la façana d’una casa sempre hi ha una història, i als patis interiors d’illa n’hi ha moltíssimes. El febrer del 2021, un grup de quatre amics sabadellencs de 25 anys vàrem tenir la sort d’independitzar-nos a la nostra ciutat i que tinguéssim un veí d’aleshores 90 anys que, sense encara haver-hi parlat gaire, transmetia total complicitat. Algú amb qui intuïes des del principi que hi podies comptar i confiar. Molt bona gent, que diria El Foraster. Ell era l’Andreu Farrés i Gimferrer i ens va deixar de forma sobtada dimecres 15 de març de 2023 a l’edat de 91 anys, quan estava ingressat al Taulí perquè no es trobava bé.
L’Andreu es feia estimar moltíssim pel seu caràcter afable, el vestir arreglat com a sastre que era, el seu to ferm i una veu conciliadora. Al principi de ser veïns, en plena pandèmia, ens vam començar a saludar estenent la roba. Primer parlàvem del temps i les plantes. Després d’alguna cosa o altra, o del seu gat. I així, estenent la roba o escombrant el pati, podíem parlar sense patir per la Covid-19, aleshores encara efervescent. Des del primer dia, els quatre joves veïns vam creure que la connexió amb ell va ser molt bona i teníem ganes de convidar-lo a berenar a casa i xerrar perquè, com a referent que era per nosaltres, ens expliqués les històries que volgués i ens guiés en el camí de la vida per arribar a la seva edat en la bona forma en què el vèiem. Però no era assenyat fer-ho per por que tinguéssim el virus sense saber-ho i encomanar-lo ens hauria fet més mal que cap altra cosa. Així que ens guardàvem la proposta per més endavant. Passaven els dies i cada diumenge ens llevàvem amb el so de les sardanes que ell escoltava puntualment a primera hora i, encara que alguns dies escoltar-ne tenint ressaca era dur, sabies que era el seu moment i no deies res. Perquè quan nosaltres havíem fet soroll, l’Andreu mai se’ns havia queixat, al contrari: feu!
Passat un any des que ja érem veïns, per fi, l’any passat vam poder celebrar el seu aniversari amb un berenar a la seva sala d’estar. La Covid-19 no estava desbocada i estàvem més tranquils per seure al voltant d’una taula, asseguts al sofà. Després de dos anys de pandèmia i un de veïnatge, podíem parlar tranquil·lament de qui érem, què fèiem i com estàvem. L’Andreu era vidu, i deia que la casa (anglesa) se li feia gran, però no era un home de quedar-s’hi tot el dia. Era assidu a La Gent de la Plaça, el grup de persones que cada dia a les 12 h es troben a la plaça de Sant Roc per reclamar la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats pel procés. I, si no era allà amb el llaç groc a la solapa de l’americana ni a casa, és perquè habitualment agafava el cotxe i anava a passar uns dies a Vacarisses, on tenia casa. Desconnectava, la cuidava i tornava. Sempre ens deia que hi estava a gust, però que tampoc hi volia passar molts dies seguits perquè havia de cuidar el gat. A part, la família era a Sabadell i sovint feia d’amfitrió del dinar de diumenge. Ara fa un any d’aquell berenar, i amb el bon temps que fa tocaria fer-ne un altre. Però des de fa alguns diumenges ja no ens llevem amb el so de les sardanes: l’Andreu se n’ha anat a l’edat de 91 anys, a punt de celebrar els 92. Tranquil, elegant, senzill i generós. I en plenitud de facultats fins a l’últim dia: vivia i es desplaçava sol. Res més a dir que chapeau. A part, és algú que ens ha acompanyat quan hi hem parlat i quan no, perquè també fa companyia saber que qui tens a l’altra banda de la paret és una bona persona com ell.
Andreu, que fugaç que has sigut i quin buit ens has deixat. Ara que ja no hi ha roba estesa i que la pandèmia ha quedat enrere, res ens impedirà parlar de tot. Gràcies per tots els moments que hem compartit!
Aleix Pujadas Carreras
Can Formiga. Sabadell, 25 de maig de 2023
