Sobreviure amb oficis tradicionals: "Tothom vol ser assalariat o funcionari"

Només cal passejar per qualsevol barri de Sabadell per constatar que cada vegada és més difícil trobar establiments de petits artesans i, en definitiva, persones que ofereixin un producte o servei des de la seva petita empresa, sovint amb un únic treballador i allunyades de les xarxes socials i internet. Entre alguns d’ells, coincideixen que són oficis que demanen treballar moltes hores, inclosos caps de setmana; i que, en general, hi ha poc coneixement i poc sacrifici entre els joves, la qual cosa es tradueix en el fet que molts creuen que abaixaran la persiana quan es jubilin, si encara poden aguantar el negoci fins aleshores, sense que ningú els agafi el relleu.

“Han desaparegut els aprenents i no es fa formació d’això”, diu el sabater Enric Vilà. Carlota de Planell afegeix que perquè negocis com aquest tinguin futur “falta de tot, i falten ganes de treballar”. No és una qüestió que no siguin negocis rendibles, més quan cada cop en queden menys, sinó que professionals que s’hi dediquen assenyalen una qüestió cultural també present a l’àmbit comercial: cal posar-hi moltes hores per aixecar un sou i mantenir l’empresa. El tapisser Joan Ferrer Selva treballa sobretot amb “donar una altra vida” a cadires, sofàs, butaques, etc. Productes de qualitat que els clients valoren i, en comptes de comprar-ne un de nou, aposten per tapissar-los novament quan es desgasten. Creu que tenir petits establiments com aquest a tota la ciutat “dona vida” i aposta per fer difusió i formació d’aquestes feines per intentar generar interès entre els joves perquè les aprenguin i, també, perquè les coneguin i comprin en aquests establiments. “Aquest ofici, com deia el meu avi, és per tallar, cosir i menjar”, afegeix Ferrer, que també toca el trombó a la Cobla Jovenívola.

Un altre element que ofega petits comerciants com aquests són els impostos. “Tothom vol ser assalariat o funcionari, són moltes hores, cada vegada tenim més impostos i costa”, reflexiona el veí de la Creu Alta. En aquest sentit, la presidenta de la comissió de Comerç Interior de la Cambra de Comerç de Sabadell, Eva Fernández, assegura que volen “ajudar tots aquests negocis mitjans i petits, que a més són de proximitat, perquè trobin eines i ajudes perquè puguin tirar endavant”. Fernández afegeix que també és una tasca que cada gremi, en el cas que n’hi hagi, ha de treballar perquè cada cas és diferent. Des de la Cambra, a finals d’any preveuen posar en marxa una escola de carnisseria per donar resposta a la necessitat d’aquest sector per formar futurs professionals igual que, per exemple, el gremi de flequers té escola a Sabadell.

Crítics amb els impostos

Des de la Cambra volen parlar en les taules sectorials amb l’Ajuntament de la pujada generalitzada d’impostos d’un 15% i la nova taxa de residus, que el Govern ha delegat al Consell Comarcal i aquest cobra a través de la Diputació de Barcelona, que és l’òrgan a qui el consistori va delegar el cobrament d’impostos de Sabadell. Eva Fernández apunta que “haurem de treballar [amb el Govern] perquè als comerciants també els han apujat molt les escombraries, s’haurà de parlar [amb el Govern] si això va a més. Cal que ens ho expliquin i ens donin més informació”. Des de la Cambra de Comerç lamenten que la carta que han rebut tots els domicilis i empreses, en alguns casos, “ha arribat tard”, sense marge per preveure la despesa, tenint en compte que el període de pagament acaba el 17 de juliol.

Enric Vilà i Carlota de Planell, sabaters

Enric Vilà i Carlota de Planell tenien una botiga de productes de pell al carrer de Francesc Layret. Però van haver de tancar i van tenir l’oportunitat de continuar la sabateria del carrer de Sant Quirze. “Abans cada barri era un centre comercial, i ara gairebé ni al Centre hi haurà botigues”, diu Vilà.

Amb De Planell, coincideixen que la clau per sobreviure és “treballar a porta oberta i tancada, que és quan fem les reparacions”. Però això fa que “als joves els dius que vinguin a treballar dissabte i no voldran”. Creuen que si molts oficis com aquest no tenen gaire futur és perquè són sacrificats i no hi ha aprenents. “Han desaparegut”, lamenten.

Francisco Requena, marbrista

Francisco Requena és membre de la quarta generació de la família. El seu besavi, Francisco Jaime Sanz, va iniciar el taller de marbre el 1939. Des que era petit, Francisco Requena ha viscut al taller familiar, Marbres Requena, ara situat al carrer del Montseny, a la Creu Alta.

L’ajuda el seu pare, i li costa trobar aprenents perquè “no hi ha una formació específica. Els oficis s’estan perdent perquè antigament tenien ajudants que començaven d’aprenents, però ara tothom ja vol entrar d’oficial de primera”. Requena lamenta, a més, que “els impostos no et deixen respirar”.

Els dimecres surten a la venda les revistes del cor setmanals, i clients particulars i d’establiments com perruqueries van a comprar al quiosc de Dani Santos, a la ronda de Zamenhof.

Però no tots els dies té tanta afluència de gent, i creu que aquesta feina “ni té futur ni crec que es pugui reinventar”, perquè “amb el món digital, la gent de menys de 50 anys no compra al quiosc i si llegeix el diari és per Internet”. Ja fa uns 12 anys que Santos treballa en aquest quiosc, on hi va començar a treballar animat pel seu pare, que treballava a distribució de La Vanguardia.

El sabadellenc Joan Ferrer Selva té el seu taller de reparació de tapisseria al carrer de Paco Mutlló, a la Creu Alta. Segueix la tradició familiar iniciada pel seu avi Joan Ferrer Romeu el 1940, però constata que actualment “estic sol. El meu nebot m’ajuda a anar a buscar coses, però té una altra feina”, explica.

En aquesta línia, afirma que “no hi ha aprenents, tots [els tapissers] som grans i no hi ha relleu. Quan em jubili tancaré la persiana”. Creu que seria important fer difusió i formació d’aquests oficis per intentar generar interès entre els joves.