Sant Jordi continua sent una jornada laboral, una diada que tots els catalans considerem el nostre gran dia, però que el calendari laboral relega a un segon terme incomprensiblement.“Sant Jordi hauria de ser festiu”. Aquesta és una de les afirmacions que més se sent el dia de Sant Jordi, i que acostuma a obrir un mateix debat cada any. Un debat que té més profunditat que la que sembla i que permet reflexionar sobre la importància d’una diada, que és especial per a tots els catalans, amb un llenguatge i simbolisme comuns i una capacitat de fer-nos partícips que tenen molt poques diades, on la cultura i l’amor acaben confluint en una atmosfera de bellesa i passió vital que fa que molts de nosaltres acabem afirmant que possiblement és “el millor dia de l’any”.
Aquesta reivindicació de la lectura i la primavera unides en una estètica, però inigualable necessitat de formar part d’una comunió social, fan de Sant Jordi la festa popular catalana per excel·lència, una festa popular en què ningú es pot sentir exclòs, de fet, és una tradició tan universal, que hi pot participar qualsevol persona que un 23 d’abril estigui a Catalunya. Cap altra diada catalana pot oferir la universalitat i la capacitat d’integració que ofereix Sant Jordi, de fet, es mereix ser patrimoni immaterial de la humanitat. És, i no perquè ara ho digui el govern de la Generalitat, com alguns altres abans també ho han fet, la diada de tots.
I per què llavors no és festa el dia de Sant Jordi? Hi ha un argument, el més utilitzat, que defensa que no ho sigui. És el comercial, o aquest és, almenys, el més usat. Aquell argument que diu que una diada de Sant Jordi que fos festiva reduiria la seva activitat, com de fet ja passa amb altres, especialment l’11S, que bona part dels catalans fan servir per revisitar platges i muntanyes. Però si agafem l’evolució del volum de vendes dels llibreters als últims anys i comparem els dies en què el 23 d’abril va ser laboral amb els dies que va ser dissabte o diumenge, no es percep cap diferència, de fet, l’increment de la facturació és progressiva, sigui o no festiu, per tant, difícilment és sostenible aquesta afirmació, tot el contrari, de fet, els dies en què Sant Jordi és dissabte o diumenge, les visites a comerços es reparteixen al llarg de tot el dia i més gent pot ser més hores al carrer. Un fet que, a més, té un aspecte molt important. Les festes populars són dies no laborables per afavorir que aquells que les protagonitzem, els ciutadans, almenys una majoria, puguem fer-ho amb la llibertat que dona no haver d’anar a treballar. No oblidant mai que sempre hi haurà qui treballi una jornada com la de Sant Jordi.
Hi ha un altre argument encara més pràctic, que també acostuma a servir d’excusa perquè el dia més popular de la nostra societat no sigui festiu. Que hauríem de canviar alguna de les festes que ja ho són per fer Sant Jordi festiu. No entraré a valorar quina ha de ser l’escollida, amb tots els respectes, jo tinc la meva clara candidata, però de fet crec que es podrien combinar, segons caiguin o no en festiu, les diferents festes que actualment tenim assenyalades com a tals per prioritzar un Sant Jordi no laboral. Però el que tinc clar és que Sant Jordi ha de ser reconegut com el que és, una jornada de convivència i d’integració dins una vivència pròpia i comú de la que estem orgullosos tots els catalans.
I reivindicar-ho no és més que un exercici de realisme social, les festivitats han de ser-ho com a reflex directe d’una societat, i si la que sense cap mena de dubte és la diada dels catalans no la considerem festiva, és per una anòmala consideració, possiblement política, que no ens podem permetre si volem normalitzar el que som, tal com som i el que estimem realment tots. És moment de prioritzar les diades en positiu, en què puguem sumar victòries cada any. Diades construïdes de baix a dalt, dies en què somriure amb tot i tothom.