[Ignasi Giménez Renom, exalcalde de Castellar del Vallès]
Hi ha silencis que, de sobte, es converteixen en un gran estrèpit. Com una onada que avança des de la profunditat i que només notem quan ens colpeja. Nassim Nicholas Taleb va posar nom a aquest fenomen amb una metàfora que fusiona conte i profecia: el “cigne negre”. Durant segles, a Europa es creia que tots els cignes eren blancs. Fins que algú va veure, a Austràlia, un cigne negre. Allò que semblava impossible es revelava real. I no només real, sinó capaç de canviar la manera d’entendre el món.
Els cignes negres, segons Taleb, són esdeveniments inesperats, improbables i d’un impacte descomunal. Ens agafen per sorpresa, però un cop han passat, tendim a explicar-los com si haguessin estat previsibles. L’11-S. La crisi financera del 2008. La irrupció d’Internet. L’esclat de la pandèmia. Fets que no podíem anticipar amb les nostres eines habituals, però que alteren profundament el curs de la història. Són trencaments, no continuïtats. I, malgrat tot, continuem vivint com si el món fos previsible, domable, lineal.
Potser un dels cignes negres més inquietants del nostre temps té nom propi i gestualitat de reality show: Donald Trump. La seva primera arribada a la presidència ja va sacsejar els fonaments del liberalisme occidental, però és en aquest segon mandat —impensable per a molts i inevitable per a d’altres— en què el seu caràcter de fenomen imprevisible es fa més evident. Trump no només desafia les institucions; les utilitza per desbordar-les. No representa només un gir polític, sinó una alteració profunda del sentit mateix de la democràcia. És el símptoma d’un món que ha perdut la fe en els seus propis mecanismes de protecció, i que, desorientat, troba en la caricatura del líder fort una resposta a la por i al desencís.
Enmig d’aquest terrabastall, alguns han volgut llegir en clau geopolítica el retorn dels Estats Units al centre de l’escena. La crisi dels aranzels, que ha sacsejat l’equilibri comercial global, s’ha presentat com una prova de força, un senyal que l’antiga potència encara pot marcar el compàs del món. És com si, després d’anys de dubtes i declivi intern, Nord-amèrica tornés a agafar les regnes d’un ordre que, paradoxalment, ja no controla del tot. Però aquest retorn no és un restabliment de l’ordre anterior; és l’inici d’un nou escenari ple d’ambigüitats, en què les velles hegemonies es barregen amb noves formes de poder i en què les fronteres entre diplomàcia i confrontació es tornen difuses.
Però i si aquesta exhibició de múscul no fos sinó el darrer cant del cigne? No del cigne blanc símbol de la serenor clàssica, sinó del negre, el que presagia la ruptura. Tal vegada no som davant del retorn d’un imperi, sinó del seu últim acte, vestit d’orgull i nostàlgia. Cada imperi, abans de caure, tendeix a aferrar-se als símbols del seu poder com si fossin eterns. Potser estem assistint, sense acabar d’entendre-ho, al lent col·lapse d’una hegemonia que es resisteix a acceptar la seva fi. Un món s’acaba no quan és derrotat, sinó quan ja no sap per què existeix.
Els historiadors situen sovint l’inici del declivi de l’Imperi Romà en el regnat de l’emperador Còmmode. Fill de Marc Aureli, símbol de la raó i la sobrietat estoica, Còmmode va convertir el poder en espectacle. Es disfressava de gladiador, baixava a l’arena, jugava a ser déu mentre l’Imperi s’anava afeblint per dins. Governava amb caprici i vanitat, i sota el seu mandat, la República ja només era un decorat. Els cronistes de l’època descriuen una Roma fascinada pel circ, incapaç de veure com el seu centre s’esfondrava mentre la perifèria bullia. El seu regnat no va caure d’un dia per l’altre, però la llavor del col·lapse ja havia estat sembrada: la confusió entre el poder i l’espectacle, entre la força i la buidor.
Trump, com Còmmode, juga amb els símbols del poder mentre els erosiona. Es presenta com a salvador d’una Amèrica mítica, però encarna la seva fragilitat. Com aquell emperador que lluitava davant del poble mentre al Senat perdia tota rellevància, Trump converteix cada acte polític en una performance, cada gest en un missatge directe als seus fidels. No governa per consolidar institucions, sinó per alimentar una narrativa. I potser, precisament per això, la seva figura és tan reveladora: no anuncia la continuïtat d’un imperi, sinó la seva agonia. La història, com va escriure Edward Gibbon, rarament cau de cop. Primer es desfigura. Després s’oblida. Finalment, un dia, ja no hi és.
Potser, com en els últims dies de la Roma Imperial, també ara vivim envoltats de marbre esquerdat i estàtues que encara s’alcen, però que ja no tenen ànima. Els escenaris del poder es mantenen, però el seu significat s’està diluint. Trump, com Còmmode, lluita a l’arena del segle XXI davant d’una audiència fascinada pel soroll, mentre el senat democràtic resta mut, cada cop més decoratiu. L’imperi no cau amb un terratrèmol, sinó amb un aplaudiment. I mentre celebrem l’espectacle, potser no ens adonem que ja som, també nosaltres, ciutadans d’un imperi que cau.