Avui he agafat un tren llarg i quan he aixecat el cap del meu llibre, he vist que el 90% del vagó estava amb el mòbil. Cap problema, eh, jo ho he fet mil vegades, desconnectar durant un trajecte, més quan és llarg. Un d’ells era un nen que no arribava als cinc anys. Totalment imantat a la pantalla. Re nou, suposo.
La tristesa m’ha agafat quan he vist que al davant seu hi seia un avi (el seu avi, entenc –espero) amb un peluix d’ànec a les mans, amb què intentava entretenir el nen. Però el nen ja estava entretingut, i de sobres, amb el que fos que hi havia a aquell mòbil. No ho sé, m’ha sabut greu. Primer per l’avi, repudiat, després pel nen –que pels que ja no tenim avis és valuosíssim, el cas que se li pot fer (ha de fer!) a un avi.
I després he pensat en la resta del vagó, que estaven igualment alienats per la pantalla, encara que no tinguessin al davant el seu avi morint-se de ganes de jugar amb ells. Sense pensar-m’ho gaire, he mirat al meu mòbil quanta estona me’l miro diàriament. És una dada que em fa vergonya admetre. I m’he maleït pensant tot el que em perdo, cada dia, al meu voltant, per culpa d’estar amb aquesta màquina que, admetem-ho, a tots ens roba una mica de vida.
La meva mare m’ha dit mil cops que no estigui tant amb el mòbil, però això del nen i el peluix d’aneguet d’avui ha sigut la lliçó més gran, un exemple utilíssim, que espero que ens pugui servir a tots. Entenc que com més jove s’és, menys es té la sensació d’estar-se perdent coses importants. Em dec estar fent gran, doncs. Perquè ja m’atabala la idea de donar vuit hores diàries a la feina i vuit més a la son i que només me’n quedin vuit per a mi (treu-hi, ara, àpats, desplaçaments, etc.) i del que queda, quantes són de pantalla? És que no, de cap manera. Re em faria més trist, d’aquí a molts anys, quan tingui un net i una poqueta estona que puguem compartir junts, que ell em subordini a una pantalla. Sé que deu ser molt fàcil entretenir-lo o fer-lo callar posant-lo davant de qualsevol vídeo, però, si us plau, no ho feu. Ni ens ho fem a nosaltres mateixos! Que l’algoritme està pensat per ser addictiu. I els anys noranta ja ens van ensenyar com és de fàcil ser víctima de la droga.