Catalunya es va passar anys i anys reclamant la desaparició dels peatges i la gratuïtat de les autopistes. Es van fer protestes a les barreres de pagament, es van dissenyar campanyes per travessar-les sense pagar i es van dur a terme tota mena d’accions davant les administracions perquè revertissin les concessions a les empreses privades que les explotaven. Va ser l’època de la Catalunya lliure de peatges que, més enllà de l’encert d’un eslògan amb grapa, no va servir per aconseguir res, perquè l’alliberament no es va produir fins que les concessions es van acabar i així les empreses concessionàries no hi van perdre res. I ara que els peatges per fi han desaparegut, es comencen a sentir veus en el sentit que potser haurien de tornar.
Què ha passat perquè hi hagi hagut un canvi tan radical de posició? Doncs que sense peatges el trànsit a les autopistes ha augmentat exponencialment i en molts trams les retencions, i sobretot els accidents, també s’han disparat. Abans, el fet d’haver de pagar retreia molts conductors, en especial els camioners, mentre que ara tots fan servir les autopistes per, en tant que vies ràpides, guanyar temps. La conseqüència més preocupant d’aquesta mutació és l’increment dels accidents, amb una característica bastant comuna i generalitzada, que és que en la majoria dels casos s’hi veuen involucrats camions. En alguns llocs, com ara el tram central de l’AP-7, el trànsit sempre ha estat molt congestionat i l’índex de sinistralitat ha sigut superior a la mitjana, i el que passa des que no hi ha peatges és que la situació s’ha complicat encara més i s’ha estès a altres punts de la via.
Rar és el dia que no es produeix un accident en un indret o altre de la mateixa AP-7, que s’ha convertit de llarg en l’autopista més conflictiva, i rar és el dia que en aquest accident no s’hi veu implicat un camió. Vol dir això que els camions són els responsables del caos que, des que els peatges han desaparegut, ara tan sovint hi ha a les autopistes de Catalunya? A la vista del que succeeix, la resposta és que, efectivament, en són els principals culpables. Només cal fixar-se en com es comporten certs camioners circulant a velocitats forassenyades i fent avançaments en alguns casos d’autèntic jutjat de guàrdia. La imatge de tres camions avançant-se l’un a l’altre gairebé sense poder i ocupant els tres carrils de l’autopista no és, per desgràcia, inusual. Es tracta d’una conducta punible d’acord amb les lleis reguladores del trànsit viari vigents, però que no per això és respectada.
En aquest escenari, la solució, a part de mesures universals com limitar la velocitat de tots els vehicles en trams i circumstàncies determinades –com es preveu fer, si cal, a la C-58 amb la velocitat variable a 60 km/h–, ha de passar necessàriament pel control més estricte dels camions. No haurien, per exemple, de poder superar els 100 km/h i haurien de tenir totalment prohibits els avançaments, de manera que haurien de circular exclusivament pel carril de la dreta i en fila índia si convingués. A més, s’hauria d’intensificar la vigilància de l’estat dels camions i també dels camioners. D’entrada, la impressió és que això sol contribuiria a reduir tant els embussos com els accidents i a millorar, per tant, l’estat general del trànsit a les vies que més ho necessiten, que són l’AP-7 i l’AP-2, propietat de l’Estat, i que són les úniques en què els peatges s’han alliberat. Perquè a les autopistes de la Generalitat –la C16, la C-32 i els túnels del Cadí i Vallvidrera– els peatges es mantenen i ara com ara no hi ha perspectiva que desapareguin.
El que, en tot cas, no hauria d’estar en qüestió és que tornin els peatges. Un cop eliminats, eliminats estan, i, si de cas, que paguin només els vehicles que estan de pas, a l’estil de les anomenades vinyetes que funcionen en altres països d’Europa, però no els residents a Catalunya.
