Aquesta Setmana Santa he confirmat definitivament el que feia anys que advertia: el cristianisme ja és un reducte folklòric, una atracció turística, poca cosa més. I l’últim que voldria és entrar a criticar la fe de la gent, Déu me’n guard, però devots devots, almenys aquí a prop, ja no en queden gaires, diria. Veig esglésies buides –on assisteixen quatre gats més per tradició que altra cosa. I comença una missa (en teoria la més important de l’any!) que més que litúrgia és letargia, en què la gent participa tediosament i hi assisteix perquè fa setanta anys que hi assisteix, que no per massa més.
I això, admetem-ho, és el pas previ a la desaparició. És el pas per què devien passar totes les sectes abans d’acabar desapareixent, és el que els passa, també, a les llengües, quan moren: ser un reducte folklòric i cultural. Sí, celebrem Nadal i Setmana Santa, i fins i tot algú segueix anant a ofici o, encara menys, segueixen creient molt, però la davallada és molt significativa.
I ara que ha mort el papa de Roma (que Déu el tingui a la seva Glòria), amb quina cara ens sotmetrem a la pompa que un de nou en sigui escollit? Tot plegat va certificant la feblesa d’una església que havia dominat el món. I no puc evitar preguntar-me on rau, ara, tot el poder que havia arribat a tenir. Que l’església romana és la continuació de l’Imperi romà és prou evident, tot i la complexitat que amaga aquest traspàs que permet a Roma seguir sent caput mundi, però, i ara, qui pren el relleu d’aquest poder suprem a Occident? O senzillament s’ha difós, s’ha democratitzat, s’ha vessat sobre el poble? Molt m’estranyaria. S’ha perdut en favor d’un altre? Els meus alumnes no em miren gaire convençuts, quan els dic que la ciutat cau en mans dels bàrbars el 476 però que Roma no cau, ni caurà, perquè Roma, ens agradi més o menys, segueix viva. Potser, amb la mort de la fe cristiana com a credo (de la qual no s’espera resurrecció), sí que s’haurà de començar a certificar la caiguda de l’imperi. Fa cent anys Nietzsche va dir que Déu havia mort, i potser tenia raó, però no és fins ara, sembla, que la gent ha acabat de fer-li el dol i ha començat a oblidar-lo.
De cristians –no de fe sinó de cultura– ho som tots, com hi ha Déu, i això sí que és innegociable. Estem, doncs, davant d’una nova prova del declivi d’Occident? Que baixi Déu i ho vegi.