Llegeixo aquests dies que estan posant ordre a l’entrada de turistes a la Fontana di Trevi de Roma. Diu la llegenda que si hi tires una moneda d’esquena per sobre les espatlles a la font, tornaràs a Roma algun dia. Si n’hi tires dues, trobaràs l’amor de la teva vida i si n’hi tires, tres tindràs garantit un matrimoni amb un/a italià/italiana.
Les aplicacions tipus Tinder han organitzat un lobby per acabar amb aquesta pràctica que consideren que atempta contra la lliure competència. Es veu que cada any recapten d’aquesta forma 33.000 quilograms de monedes, que signifiquen 1,6 milions d’euros. La informació probablement s’ha fet amb IA, ja que no especifiquen quines monedes donen dret a què. Si tires un euro tornaràs a Roma l’any següent, però si hi tires un cèntim, hi tornaràs al cap de cinquanta anys?
Què té a veure amb Sabadell? Un dels mites sabadellencs més importants és que teníem un sortidor sensacional a l’inici del passeig de la Plaça Major. Quan veus les fotos, t’adones de com és de tramposa la memòria. En realitat, el sortidor era horrorós. De fet, com que la ciutat era lletja a més no poder, el sortidor ens semblava bonic. Recordo només que a vegades algú hi tirava sabó i feia una escumera impressionant. També recordo haver-hi portat gallines amb rètols enganxats: “Amnistia”, “Llibertat”. Feia molta gràcia veure els policies intentant atrapar-les.
Com deia Eric Hobsbawm, la tradició sempre és una invenció. Per exemple, a Sabadell hem recuperat els castellers quan no n’hi havia hagut mai i ara són un signe d’identitat del sabadellenquisme. A Sabadell podríem posar també una font en què poguéssim tirar monedes d’esquena per poder recaptar 1,3 milions d’euros l’any per a qüestions socials. Però caldria innovar. Qui de fora voldria tirar monedes a una font per assegurar-se de tornar algun dia a Sabadell? No recaptaríem res de res. Caldria, per exemple, crear la llegenda que si tires tres euros d’esquena a la font, t’assegures de no tornar a Sabadell mai més en ta vida. Aquest seria un molt bon incentiu per als catalans no sabadellencs.
Ens asseguraríem, a més, de no tenir turistes, que, com tothom sap, només porten a les poblacions autòctones a patir augments dels lloguers impossibles. Per als autòctons, podríem establir que si hi tires dues monedes, t’assegures que no et cases mai. I si n’hi tires una, que mai t’enamoraràs d’un terrassenc o terrassenca. Fonts properes i solvents municipals estan valorant la viabilitat de la proposta i de la seva ubicació. Els primers estudis municipals diuen que al cap de dos anys la font estaria amortitzada. I també estudien fer un procés participatiu en què totes les persones empadronades a la ciutat podrien proposar a què dona dret tirar una moneda, dues o tres. L’interventor i el secretari han fet un informe exigint que abans de tirar la moneda les persones firmin un document en què assegurin la procedència legal de la moneda i que estigui higienitzada. Aquests, com sempre, torpedinant les bones iniciatives ciutadanes.
