[Ignasi Giménez, exalcalde de Castellar del Vallès]
Cada generació ha tendit a mirar la següent amb desconfiança. És una sospita antiga, gairebé ritual: creure que els joves d’avui són menys preparats, menys resistents, menys cultes. Una mena de mal du siècle que es repeteix a cada relleu generacional. I, tanmateix, aquesta mirada crítica sovint amaga una altra veritat: la nostra incapacitat per comprendre els codis, els ritmes i els malestars d’una adolescència que ja no ens pertany. La sèrie Adolescència, estrenada recentment a Netflix, centra l’atenció en aquest desconcert. I ho fa amb una força sorprenent.
Etimològicament, el mot adolescència prové del llatí adolescere, que vol dir “créixer”. No designa una edat fixa, sinó un procés, una transició carregada de tensió. No és infància, però tampoc adultesa. És un territori de pas on tot es transforma: el cos, les relacions, les emocions. L’adolescència és, per definició, una frontera, i per això sovint incomoda tant. Com tota frontera, és un espai que exigeix escolta, paciència i una mirada que no simplifiqui.
Potser és aquest mateix desconcert el que retrata Adolescència amb una precisió colpidora. La sèrie britànica no ofereix lliçons ni estereotips. Els seus joves protagonistes es mouen enmig d’un món que no saben si els acompanya o els observa. Amb codis propis, hàbits digitals, silencis que pesen i gestos petits carregats de significat, la sèrie ens demana que mirem de prop, sense pressa ni prejudicis, aquest univers jutjat, tan sovint, des de fora. I el que és més revelador és que Adolescència ha impactat, sobretot, fora del seu públic objectiu: han estat els adults —mares, pares, docents— qui més n’han parlat i recomanat. El mirall que proposa no és només per als adolescents, sinó per a nosaltres mateixos.
Com a pare de dos nens que comencen a transitar aquest camí, la sèrie no m’ha deixat indiferent. M’ha interpel·lat, m’ha incomodat i, sobretot, m’ha recordat que créixer fa mal, però acompanyar també. En un món que sovint exigeix resultats, eficiència i immediatesa, acompanyar un adolescent vol dir aturar-se, observar, fer-se preguntes. I això no sempre és fàcil. Sobretot quan no tenim respostes clares.
Aquest abisme entre món adult i món adolescent no és nou. La literatura fa dècades que l’explora. Pensem en Holden Caulfield, el protagonista d’El guardià en el camp de sègol, de J.D. Salinger. Un adolescent ferit, escèptic, desconcertat davant la hipocresia dels adults. El seu desig de protegir els infants abans que caiguin en el precipici de la maduresa —aquella imatge del camp de sègol— encara avui és vigent. Potser, rere cada adolescent que ens desorienta, hi ha algú que només demana no fer aquest salt sol.
Després de l’emissió de la sèrie, alguns han volgut centrar el debat en l’excés de pantalles, en els referents masculins tòxics o en els riscos de la vida digital. I és cert que aquests temes hi són. Però quedar-se aquí és quedar-se al primer graó. El que realment remou Adolescència és una altra cosa: la sensació que ningú sap ben bé com acompanyar el creixement. I això ens obliga a mirar cap a un espai clau: l’escola.
L’escola és potser l’últim gran pont entre el món adolescent i la vida adulta. Li demanem molt: que eduqui, que protegeixi, que detecti, que orienti… tot allò que des de les famílies sovint no sabem o no podem abordar. Però si volem que sigui un espai d’acollida i construcció, cal dotar-la no només de recursos, sinó també de confiança i de comunitat. L’escola no pot ser l’únic lloc on deleguem l’acompanyament. Ha de ser un espai compartit, una xarxa de vincles entre alumnes, mestres i famílies. I això només és possible si hi som.
Aquest debat ha traspassat fronteres. Al Regne Unit, la sèrie ha generat una onada de reflexió col·lectiva. El primer ministre, Keir Starmer, va arribar a dir al Parlament que Adolescència s’hauria de veure als instituts. No és una simple recomanació cultural: és un reconeixement del poder que pot tenir la ficció quan posa paraules al que costa tant de dir. I, potser, una manera de recordar que l’adolescència no és un problema per controlar, sinó una veu per escoltar.
Potser, al capdavall, tot plegat ens interpel·la no per allò que diu dels adolescents, sinó per allò que diu de nosaltres. Som capaços de mirar-los sense por? D’acompanyar sense controlar? D’estimar sense projectar-hi les nostres frustracions? Adolescència, la sèrie, la paraula i l’etapa vital, ens recorda que créixer és sempre un acte arriscat, i que el silenci que hi ha al voltant dels adolescents sovint diu més sobre el món adult que no pas sobre ells. I que potser, la cosa més revolucionària que podem fer com a adults és justament això: ser-hi, de debò, acompanyar-los.
