La mentida de la raó

[Tom Colomer, escriptor i dramaturg] Com a germà gran que soc, estic força acostumat a rebre la culpa tot i tenir raó. Tinc el record fresc d’un germà petit fent caure una construcció en què feia hores que treballava, de molt nen, i quan ell amb prou feines parlava, i d’haver-me de sentir dir “no ho hauries d’haver construït fora del seu abast” en lloc de felicitar-me per l’esforç i dir-li a ell que no està bé destruir l’esforç dels altres. Bé, fem un salt de vint anys, i aquesta setmana un cotxe m’esbronca a cops de clàxon perquè ell (sense intermitent, sense re) volia sortir de la rotonda tot i estar al carril intern quan jo passava amb la moto (sense intermitent, tampoc, perquè jo encara no havia de sortir) pel carril exterior. Si vols que entengui que has de sortir, posa’t al carril de fora, primer, i indica-ho amb l’intermitent, després. L’ensurt del clàxon i el cop de volant següent gairebé em fa caure de la moto, sigui dit de passada. Això em va fer pensar en allò tan trist que vaig llegir d’Ibsen: de poc serveix tenir la raó, si no es té poder. I vaig seguir pensant en el que han estat fent les esquerres, aquestes últimes dècades, que és tenir raó, però re més que raó. Embolicar-se en discursos de  –dubtosa– superioritat moral per dictar què està bé i què no mentre els altres fan, fan, fan. I no cal treure a passejar el proverbialisme llatí perquè tots sabem bastant qui guanya, si el que diu o el que fa. De què serveix tenir raó, més enllà d’una improbable i fugissera sensació de benestar i calma? Que tenien raó els autors de les grans barbàries de la història de la humanitat a l’hora de cometre-les? I que les van cometre igualment? Perquè podien. Se m’està posant cara de francès del XVIII i no hi ha re que odiaria més (i no pel pobre segle XVIII). El règim de la raó, com dibuixava Goya, produeix monstres. La història ha hagut de donar la raó a aquells gravats ambigus.  Quan el mal ja està fet, la raó només és una manta calentona en la qual, com a mínim, abrigar-te, refugiar-te, però és poc més que un consol. Que reconfortant que hauria estat, des de l’hospital, ple de rascades per tot el cos i amb la tíbia i el peroné rebentats, poder llegir a la web de la DGT que el codi de trànsit em dona la raó a mi.