[Joan García, geògraf i exdiputat del Parlament de Catalunya]
La criminalització del cotxe forma part d’una cultura de defensa del decreixement que ens ha fet perdre moltes oportunitats com a societat. És antinatural i part d’un populisme demagog que al final s’acaba pagant pels de sempre, les classes mitjanes i treballadores.
El debat al voltant de les grans infraestructures ha sigut casus belli polític a Catalunya els últims anys, fins i tot ho ha estat tradicionalment en alguns casos, durant dècades. Parlem d’infraestructures de tota mena, des de les grans obres hidràuliques que tan bé ens haurien anat aquests últims anys i que espero que no es tornin a oblidar amb les pluges, com les connexions energètiques amb Aragó o França, les centrals solars o eòliques, o les grans infraestructures de comunicació marítima, aeroportuària o terrestre.
Pràcticament en cada cas, hi ha hagut un posicionament en contra, basat en la defensa del decreixement com a fórmula de sostenibilitat. Podríem dir, també, que en molts casos, en la Catalunya de l’última dècada, per motius polítics que ara no analitzaré, aquesta visió reduccionista s’ha imposat i ha deixat en stand by tota una sèrie de grans projectes del tot necessaris, que al final ens ha deixat un escenari de pèrdua d’oportunitats que altres han sabut aprofitar.
Capítol a part d’aquest drama, ha sigut la militant oposició a les infraestructures viàries o de transport i molt en especial a tot el que té a veure amb els cotxes, un especial neguit dels més irreflexius posicionaments polítics.
I és que mai centrem el debat en un concepte que segurament ens defineix com a espècie i que no hem aturat mai de desenvolupar i millorar, excepte en moments de crisis, com l’alta edat mitjana: la mobilitat.
No crec que faci falta apuntar que una de les grans revolucions tecnològiques de l’imperi romà van ser les seves vies de comunicació terrestre, o que l’era dels grans descobriments i dels grans avanços en la navegació va arribar amb el renaixement o el ferrocarril amb la primera revolució industrial i el cotxe, amb la segona. I que tots aquests avanços sempre han reduït les distàncies temporals entre societats i, per tant, entre nosaltres, propiciant canvis, intercanvis de coneixement i, per tant, avanços en tots els àmbits.
En conseqüència, no hi ha res més genuïnament humà que intentar millorar la nostra mobilitat. Una mobilitat que sempre ha suposat un canvi territorial, però no només en l’impacte que suposava la construcció de les infraestructures que, sempre, han acompanyat els nostres mitjans de mobilitat, sinó impacte en els mateixos moviments poblacionals que aquesta mobilitat generaven. I això és indiscutible, i indissociable de l’esperit humà.
Dit això, ja podem fer una anàlisi de les teories del decreixement que avui dia s’oposen a qualsevol inversió en noves infraestructures, i en especial les viàries, i que sempre m’han recordat al ludisme del segle XIX, aquell moviment que s’oposava a les màquines tèxtils perquè feien el treball de molts obrers i teòricament els deixaven sense feina.
L’oposició aferrissada a aquestes noves infraestructures acaba resumint la seva posició en una més que evident voluntat de satanitzar el cotxe, sense tenir en compte que per si mateix el cotxe no és més que un vehicle de mobilitat, i que prohibir-lo, o assetjar-lo, és poc més assetjar la mobilitat de milers de ciutadans. Doncs no hi ha alternativa.
De fet, molts dels que defensen mitjans diferents del cotxe no aguantarien una conversa de 20 segons amb qualsevol dels milers de treballadors que van cada dia als polígons industrials de l’àrea metropolitana de Barcelona, o de l’entorn de la nostra ciutat, defensant que no fessin ús del cotxe, perdent hores de temps cada dia, hores que van directament contra la seva qualitat de vida. Només algú que no és conscient de la realitat del seu entorn pot defensar mesures que van en contra del dia a dia de tanta gent.
És evident que no podem créixer irracionalment, de fet, això no ho defensa més que una minoria, de la mida de la que defensa el decreixement, sempre podem apostar per un creixement sostenible de la mobilitat, i per tant de les infraestructures en general, però mai tindrà sentit aturar una societat amb motius ideològics que acaben perjudicant el ciutadà.
I pot quedar molt bé en articles d’opinió o escrits polítics, criminalitzar cotxes, carreteres o conductors, sense donar mai alternatives viables, fent assumir als de sempre el cost en diners i temps d’aquests posicionaments extrems.
Però una majoria de ciutadans hem de defensar continuar creixent, desenvolupant la nostra mobilitat, reduint el seu impacte, però sent conscients que sempre n’hi haurà i sabent que al final podem trobar equilibris que segurament vindran de la mà de la innovació i dels canvis tecnològics, mai del decreixement o de la cultura del “no”.
Perquè estic segur que si algun dia aquest treballador que ara ha d’anar amb el seu cotxe a la feina ho pot fer en menys temps i amb menys cost, amb transport públic o alternatiu, ho farà. Però defensar prohibir cotxes, carreteres o aeroports ens allunya de la nostra essència humana i al final reflecteix una visió elitista d’una societat que per sort acostuma a caminar lliurement com i on vol.
