Això del català

[Tom Colomer, Escriptor i dramaturg] Sembla que no vulguem dir les coses pel seu nom, com si el que amenaça la llengua fos el senyor tenebrós, el dolent de Harry Potter. Temo que la nostra amenaça és molt menys fictícia i té força més nas. M’enfada que s’atribueixi la responsabilitat de salvar el català a les decisions quotidianes dels seus parlants (que han d’ajudar, i tant que sí), igual que m’altera que em diguin que si els pols es descongelen és perquè algú no separa bé els brics i les llaunes. Penso que són ganes de no admetre el problema, de no identificar bé la causa, coses que, és clar, provoquen que costi molt més trobar solucions. No sé per què ens costa tant dir en veu alta que som víctimes d’un genocidi lingüístic, que som el clar exemple de llengua oprimida i minoritzada, que som en un clar procés d’extermini volgut i buscat i orquestrat per algú. Bé, sí que ho sé, perquè ens costa tant de dir-ho en veu alta. O m’ho imagino. I té molt a veure amb el fet que aquesta neteja cultural estigui en marxa des de fa ja més de tres-cents anys. I també amb qui governa Catalunya. Parlar català sempre ja s’ha convertit en un acte de resistència política, gairebé, quan hauria de ser el fet més natural del món, a Catalunya. No sé si ho podré perdonar mai això (és a dir, que cada cop que obri la boca per parlar el meu idioma m’hagi de sentir en una missió per salvar una cultura sencera en lloc de no sentir re perquè és la cosa més normal del món i quin gust, la normalitat). I alguns voldran culpar els immigrants, i alguns voldran culpar el turisme, i alguns voldran culpar el Mobile World Congress, i alguns voldran culpar la tos farina, però ningú s’atreveix, sembla, a assenyalar el gran culpable, que comença amb E- i acaba amb -spanya. Un estat que es venta de ser un estat de nacions i ric en cultures, però que sembla que tem una identitat nacional, una cultura forta que constantment necessiten oposar a la seva per generar aquesta sensació d’alteritat. I això no té re a veure amb la independència. No per mi, almenys. Podríem estar dins d’un estat respectuós que no legislés descaradament en contra de tot un poble. Individualment, podem oposar resistència i serà molt digne, fins i tot potser s’aconsegueix fer una mica de pressió, potser. Però el resultat final dependrà de l’efectivitat o no de Lord Voldemort. I no hi haurà mags adolescents que arrisquin la vida per salvar-nos.