Arran de la publicació del segon lliurament de l’article Reindustrialització i Habitatge, en Josep Maria Matencio em va formular la pregunta del títol d’aquest article. La meva resposta va ser clara: “Avui no et puc respondre, deixa’m que ho estudiï, després de treballar-hi quedem i en parlem”, com així ha estat, amb aquest resultat.
Abans d’entrar en matèria, voldria que miréssiu el plànol en què es pot veure el percentatge d’habitatges de propietat dels països del nostre entorn: es pot observar que sols Suïssa i Alemanya estan per sota del 50%, Àustria, Dinamarca i Turquia del 60%, França, el Regne Unit i Suècia del 70%, i Espanya està a la part mitjana, tot i haver construït proporcionalment més habitatge públic que Alemanya, ja que es va optar per transferir les plusvàlues públiques als privats, amb la venda dels habitatges, que ha portat a la situació actual. Reconèixer els errors, aprendre d’ells i fer els canvis necessaris perquè no es tornin a produir. Altres països ho han fet.
Centrant-nos a casa nostra, haurem de començar per recordar el que diu la Constitució. A l’article 47 es diu: “Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació.
Per fer una bona política social, donar habitatge a les classes mitjanes i als desfavorits de la societat, especialment habitatge social de lloguer, caldrà esmenar una bona part de la legislació recent, per retornar l’habitatge a la categoria de bé real.
Havent llegit part de l’abundant documentació existent sobre el tema, he arribat a la següent conclusió, en tota actuació es poden trobar aquests tres agents:
Un ens responsable: els poders públics.
Un gestor: els promotors privats o una entitat pública, estigui vinculada1 a l’Estat o al poder local, a Sabadell, Vimusa, i a Barcelona, el Patronat de l’Habitatge.
Un fornidor del servei: els promotors immobiliaris, siguin públics o privats, o entitats socials.
Atès que estem en una societat en el marc de l’economia de mercat, els entorns benestants i de classe mitjana alta, habitualment tant a casa nostra com a la resta dels països, es nodreixen de pisos del mercat lliure, la classe mitjana baixa i els desfavorits de l’habitatge social.
Per al primer grup, la funció social dels poders públics és la de desenvolupar les condicions necessàries perquè hi hagi una veritable economia de mercat, tant d’habitatges de propietat com de lloguer, si hi ha escassetat, per manca de previsió o per criteris ideològics, els preus de l’habitatge augmentaran, i al seu torn tensaran l’oferta d’habitatge protegit i provocaran l’atzucac en què ens trobem actualment.
Per al segon grup, la funció social dels poders públics és la de promoure, com a responsable i gestor habitatge social, en diferent grau d’ajudes. Per a aquest grup el principal requisit és dotar de sòl públic, en règim de dret de superfície. Amb la finalitat de disposar d’habitatges amb uns intervals de lloguer entre els 6 i els 8 € per m2 i mes.
L’altre problema de les nostres ciutats són els habitatges per als desfavorits. Per a ells és necessari pensar solucions d’habitatge social subvencionat, per atendre els diversos tipus de necessitat. Per això l’Estat haurà de dotar els ajuntaments dels recursos necessaris.
En conclusió, la responsabilitat social de l’habitatge recau en els poders públics, que han de fornir del sòl necessari per poder-hi bastir els habitatges que necessita la ciutadania, en règim de lliure mercat o de protecció social, i també ajudar aquells entorns més desafavorits de la societat a poder accedir a aquest dret constitucional.
