[Ignasi Giménez, exalcalde de Castellar del Vallès]
“Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món”, va escriure Ludwig Wittgenstein, un dels filòsofs més influents del segle XX. Aquesta reflexió captura l’essència del paper central que juguen les paraules en com percebem, interpretem i transformem el nostre entorn. Les paraules no només descriuen la realitat; la creen. Això ho sap molt bé la política contemporània, que fa de la manipulació del llenguatge una eina estratègica per imposar narratives i marcar l’agenda pública.
Les paraules com a arma política no són res nou. Victor Klemperer, filòleg alemany jueu i autor de La llengua del Tercer Reich, analitzava com el nazisme utilitzava un llenguatge calculat per despersonalitzar i deshumanitzar. Les inicials com NSDAP (el Partit Nacional-socialista alemany) o SA (les Tropes d’Assalt) reforçaven una estructura de poder que neutralitzava l’individu i imposava l’Estat del III Reich. Aquesta estratègia persisteix avui amb nous actors i nous acrònims. Qui no ha sentit parlar dels MENA?
Aquestes inicials, que designen els menors estrangers no acompanyats, han esdevingut un concepte despersonalitzador que alimenta prejudicis i desconfiances. Precisament aquesta setmana, el seu repartiment entre les diferents comunitats autònomes ha estat motiu, novament, de polèmica. Però realment sabem quants MENA hi ha a la nostra comarca? Coneixem les seves històries, el seu esforç per construir un futur millor?
Fa uns dies, la meva tasca al Departament d’Educació em va portar a Ripoll, on, sota la pluja d’un dia de Sant Josep gris, vaig assistir a una reunió amb els equips directius dels centres públics i concertats de la vila comtal. La trobada va girar, inevitablement, al voltant d’un episodi que resumia aquesta batalla pel llenguatge i la percepció: la censura de l’exposició d’alumnes de 2n d’ESO de l’institut Abat Oliva. Els adolescents havien preparat una mostra sobre objectes importants per a ells, petites peces que explicaven la seva identitat, el seu recorregut vital. Però dues noies hi van incloure un vel, i això va ser suficient perquè la batllessa d’Aliança Catalana, la mediàtica Sílvia Orriols, en prohibís l’exhibició a l’espai públic.
El contrast era colpidor: la plaça de la Lira, una autèntica joia arquitectònica, un espai obert a tocar del riu Ter, guanyadora del prestigiós premi FAD d’Arquitectura per la seva integració harmònica en el paisatge urbà, havia de ser escenari d’una expressió de diversitat i creativitat adolescent. Però en lloc d’això, va acabar empaperada per amagar una exposició escolar. Com si es pogués esborrar la realitat amb paper. Com si tapant les imatges, allò que representaven deixés d’existir.
Però la cultura, com les arrels, sempre troba una escletxa per créixer, i l’exposició va trobar un nou espai, irònicament just davant de l’Ajuntament, en un antic local que havia estat una pastisseria i que ara s’havia convertit en refugi inesperat per a la creativitat juvenil. Una resposta, en tota regla, de la mateixa comunitat educativa a la censura institucional.
La decisió d’Orriols no és anecdòtica; forma part d’una estratègia política més àmplia, una que s’ha convertit en la marca de l’extrema dreta catalana: transformar la immigració en un enemic, utilitzar el llenguatge per alimentar el conflicte i donar carta de naturalesa a un discurs d’odi i d’exclusió. Un discurs que, paradoxalment, pren força en un municipi en què la població migrada representa un percentatge inferior a la mitjana catalana.
El llenguatge no és mai innocent, i menys quan es tracta de parlar de qui arriba de fora. Durant dècades, hem escoltat el terme integració, un concepte que ens suggereix que per formar part d’una societat cal adaptar-se, sovint a costa de la pròpia identitat. Però integrar-se vol dir encaixar en un motlle que ja està fet, un motlle que, moltes vegades, no accepta matisos. Potser és hora de canviar la metàfora. Potser no es tracta d’integrar, sinó d’arrelar.
Arrelar no significa perdre’s en la terra que t’acull, sinó créixer-hi. Com un arbre que en arrelar transforma el paisatge. L’arrelament no anul·la, sinó que aporta força i vitalitat. Les persones migrades no són peces a encaixar, sinó llavors que arrelen, aporten i canvien la societat. La immigració no és una qüestió d’assimilació, sinó d’enriquiment i convivència.
Les paraules que triem determinen el món que construïm. Si volem una societat cohesionada, hem de començar a parlar diferent. Perquè només si canviem el llenguatge, podrem canviar la realitat. Rellegim Klemperer i Wittgenstein per no entrebancar-nos, de nou, en la mateixa pedra.
