Un cert consens sembla instal·lar-se entre els països que integren la Unió Europea i també entre analistes i opinadors: cal “més Europa”. Per tal de fer front als nous reptes que estan apareixent amb el retorn de Trump a la presidència dels Estats Units, la persistència de les amenaces que mostren els conflictes bèl·lics a Ucraïna o a Gaza, o el creixement de l’extrema dreta arreu del món i també a Europa, augmenta la percepció que estem entrant en una nova era política, econòmica i de seguretat. I per això ens cal més Europa.
La revista de pensament Política & prosa titulava el seu darrer editorial corresponent al mes de març: Només Europa pot contenir la presidència imperial de Trump, tot recordant que la Unió Europea avança en les crisis. L’experiència del de vegades exasperadament lent procés de construcció d’aquesta Europa ens mostra un camí de superació, amb avenços i retrocessos, però de construcció positiva de l’espai polític i econòmic més avançat del planeta. Un espai en què els drets i les llibertats i els llindars de benestar i prosperitat són dels més avançats, i que ha superat crisis importants com el Brexit o la pandèmia de la covid. Ara haurà de superar noves crisis i nous desafiaments, haurà de superar un món cada vegada més hostil i desenvolupar noves estratègies polítiques per tal de protegir-se i garantir la seva llibertat, la seva prosperitat i també la seva integritat.
Els desafiaments als quals s’afronta la Unió Europea són en part nous. D’una banda, l’amenaça persistent de Putin, i de l’altra, l’estil clarament mafiós i caòtic de Trump. Que la primera potència mundial i, fins ara, referent democràtic tingui al capdavant uns personatges (Trump, Vance, Musk i els seus acòlits polítics i mediàtics) que practiquen un matonisme en les formes i un desgavell de propostes en el fons ja ha fet reaccionar la Unió Europea. Les propostes sobre la seva seguretat, que és la nostra, són encara incipients. Caldrà avançar cap a més integració política federal per poder fer-les realitat, superant si cal les regles de la unanimitat, i reforçant el conjunt de les institucions de la Unió. Sorgiran resistències a l’interior de la UE i també a l’interior de cada un dels països, però s’hauran de vèncer en benefici de la majoria i del conjunt de la ciutadania europea.
Sabem que dins la Unió Europea conviuen països com Hongria, Països Baixos o, encara menys, Itàlia, que mantenen governs amb visions euroescèptiques. La seva resistència a més nivells d’integració poden ser un llast que caldrà superar modificant si cal les normes de funcionament intern, suprimint el dret de veto en qüestions clau per a l’avenç del nou projecte europeu.
Igualment, dins dels diversos països que integrem la Unió trobem forces polítiques, a banda i banda de l’espectre polític, reticents o directament contraris a més integració política, econòmica i de seguretat d’Europa. Alguns, situats a l’extrema dreta, perquè són clarament favorables i practicants del trumpisme i, fins i tot, admiradors de Putin. Altres, des de posicions teòriques d’esquerra, perquè practiquen una visió antiga de la seguretat i la defensa. Avui la seguretat està més lligada al ciberespai que a les armes convencionals. Europa ha de poder mantenir i incrementar la seva autonomia de seguretat. Invertir en seguretat també és invertir a millorar i progressar econòmicament i en benestar, a preservar els nostres drets i llibertats. Europa ha de ser més autosuficient i autònoma en seguretat. Ha de practicar una política exterior i de seguretat cada cop més integrada i potent. Si Europa vol comptar en el nou concert internacional, ha d’oferir-se com a interlocutor unit i sòlid, superant les etapes de les declaracions retòriques i apostant per fer-se més forta i esdevenir espai d’equilibri i de preservació de la legalitat internacional. Com assenyalava fa uns dies Sylvie Kauffmann a Le Monde: “Trump volent destruir Europa força la seva recomposició”. En definitiva, més Europa.
