Creure’ns-ho una mica, potser

[Tom Colomer, escriptor i dramaturg] Ja fa un parell de setmanes que programem La senyoreta Júlia de Strindberg, amb la companyia, i la reacció de molta gent que ens ha vingut a veure (que s’han omplert les quatre funcions sense deixar ni una entrada a la venda, gràcies des d’aquí!) és que és un espectacle que es podria trobar perfectament a Barcelona i que tracta de tu a tu propostes supervendes de Barcelona i que hem recordat a aquella supercompanyia barcelonina. I en el moment, dius que gràcies, és clar, què has de dir, però deixant-ho reposar, penso, ara, no devem estar una mica malalts de barcelonitis? Pot ser que ens sembli (no sé si conscientment o no) que tot el que passa a la capital té més valor que el que es fa a fora? No és només horroritzant, sinó que, a més, és mentida. I ja no per grans talents individuals que despunten com a estrelles catalanes (el flamant Premi Sant Jordi, sense anar més lluny), que també, sinó pel riquíssim teixit cultural de la nostra ciutat que, és clar, de tant en tant dona fruits preciosos. Aleshores, per què ens agrada tant més pagar trenta euros (més el que ens pugui costar aparcar a Barcelona, més el temps d’anar i tornar, etc.), que donar oportunitats al que es fa al costat de casa? Sobretot, si el que es fa a casa pot arribar a ser tan bo, tan grat. Per què ens costa tant admetre que aquí també es fan coses que estan molt bé? Per què els traiem valor per una comparació injusta (i molts cops errònia) amb el producte cultural barceloní? Com podem treure’ns de sobre aquest estigma de provincians que ens autoinfligim? Perquè som nosaltres qui ens hem convençut d’això, nosaltres solets. M’ha agradat prendre’m això de manera gairebé personal i contribuir en tot el possible a revertir-ho, conscient de la qualitat sabadellenca i de l’enorme comunitat ja no només creativa sinó que, en general, sap gaudir d’una bona programació: variada, rica, compromesa. Però cal picar molta pedra, encara, que no sé si és per esnobisme o per desconeixement, segueix havent-hi molta moltíssima gent que diu que no, que a mi m’agrada “el teatre de debò”, que aquí tot és molt amateur (com si ser amateur fos un defecte o un pecat imperdonable, quan no indica altra cosa que la valentia i la passió per dedicar hores a l’art fins i tot quan acabes la jornada laboral). L’opinió crec que ha quedat clara i, ara, permeteu-me acabar amb un consell que gairebé és petició: consumiu local sempre que pugueu!