Optimisme o esperança?

[Ignasi Giménez  Exalcalde de Castellar del Vallès] Les darreres enquestes han estat un sisme silenciós que esquerda les certeses d’un món que crèiem estable. A Catalunya, més del 35% dels joves d’entre 18 i 24 anys estarien disposats a acceptar una dictadura, i només el 29% consideren la democràcia com a “extremadament important”. Aquestes dades no són aïllades: a Alemanya, l’AfD és el primer partit entre els menors de 30 anys, un fenomen que reflecteix l’ascens de l’extrema dreta a Europa i el desplaçament dels antics consensos, tal com estem veient en l’actualitat. Aquesta transformació no és un fet casual, sinó el reflex d’un malestar profund, d’una desconnexió creixent de les noves generacions amb els grans relats polítics. La precarietat laboral, amb feines temporals, salaris baixos i el drama de l’accés a l’habitatge, ha sembrat la llavor del descontentament. Aquest fet, entre d’altres, erosiona la confiança en les institucions polítiques i obre la porta a discursos simplistes que prometen solucions ràpides a problemes complexos. Durant anys, la rebel·lia s’associava al progrés, però avui la seva brúixola apunta en una altra direcció. La dreta ha sabut vestir-se amb la capa de la dissidència, mentre l’esquerra es perd en laberints identitaris i en la defensa d’una correcció política que sovint aliena més que no pas mobilitza. Pablo Stefanoni, en el seu llibre ¿La rebeldía se volvió de derechas?, analitza com la insurrecció ha canviat de mans en un moment en què el discurs woke i la seva obsessió per la puresa moral han provocat un efecte contrari al desitjat, alienant sectors que abans es veien representats en l’esquerra i deixant un buit on abans hi havia somnis col·lectius. Darrere d’aquestes causes s’hi amaga una realitat més profunda: la manca d’esperança d’una generació que veu com el seu futur es construeix sobre uns fonaments inestables. Sense perspectives de canvi real, l’optimisme esdevé una promesa buida que paralitza més que mobilitza. El filòsof Byung-Chul Han, en el seu darrer llibre El espíritu de la esperanza, adverteix que l’optimisme és un sedant que calma però immobilitza. Convida a esperar, com si el temps, per si sol, arreglés les coses. L’esperança, en canvi, és acció. No consisteix en confiar cegament en un futur millor, sinó en avançar quan tot sembla immòbil. No es tracta d’una espera resignada, sinó d’un impuls per actuar. L’esperança no és un somni inofensiu, sinó una força capaç de forjar allò que encara no existeix. No s’agenolla davant la incertesa, sinó que obre camins allà on abans només hi havia murs. L’optimisme és una il·lusió que alleuja la por, però no la combat. L’esperança ens obliga a mirar la realitat sense fugides ni excuses, assumint la responsabilitat de construir futurs nous. Mark Fisher advertia que “és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme”, reflectint la manca d’alternatives que asfixia la nostra capacitat de somiar. Sense nous horitzons, el futur es converteix en una repetició incolora del present. Per això, és urgent reivindicar l’esperança com a motor de canvi, una esperança que ens desperti de la inèrcia i ens impulsi a construir un món més just i habitable. La resignació és el silenci abans del col·lapse, el somni d’un món que s’apaga sense haver intentat resistir. Només amb esperança podem imaginar i construir un futur diferent. Albert Camus ens recorda que, fins i tot en els moments més foscos, hi ha una força intacta dins nostre: “En les profunditats de l’hivern, finalment vaig aprendre que dins meu hi ha un estiu invencible.” Potser aquest estiu invencible és l’esperança que ens queda, la que hem de protegir i fer créixer, perquè imaginar el demà és el primer pas per construir-lo.