Cruïlla dels carrers Enric Granados i Consell de Cent de Barcelona – Font: Web de l’Ajuntament de Barcelona
Ildefons Cerdà va néixer el 1815 a la comarca d’Osona en un mas obert als quatre vents i situat en el terme municipal de Centelles. Quan Cerdà obria la finestra veia, a llevant, el massís del Montseny i, a ponent, els cingles de Bertí. Com a redactor del nou Pla de l’Eixample de Barcelona va promoure el principi que cal ruralitzar la ciutat i urbanitzar el món rural. Per ell, que va viure una infantesa a l’aire lliure, però que va estudiar les característiques demogràfiques i de salubritat dels habitants de la Ciutat Vella de Barcelona, era evident que calia fer entrar la natura a la ciutat omplint d’arbres tots els carrers, fent jardins en els interior d’illes i creant una xarxa de parcs. Cal emfatitzar que les idees i propostes de Cerdà eren més higienistes que estètiques. Amb un disseny urbà de carrers més amples i plens d’arbres i d’illes de cases obertes amb jardins a l’interior es bastien els fonaments d’una ciutat més saludable on la llum, l’aire i el verd eren els vectors clau. El botànic i professor de la Universitat de Florència Stefano Mancuso va publicar el 2024 un llibre titulat Fitòpolis, la ciutat viva, on defensa que davant de la situació d’emergència climàtica que vivim, cal convertir les ciutats, on viu la major part de la població, en ciutats vives, és a dir, plenes d’arbres i plantes, i en conseqüència d’animals. És un fet inqüestionable que en els propers anys l’escalfament global transformarà el nostre clima i el món mediterrani serà més càlid i extrem. Per Mancuso la millor manera de preparar-se per a aquest escenari és omplir de plantes les ciutats i que aquestes ciutats estiguin en comunicació directa amb la natura que les envolta. Per aconseguir-ho tenim moltes possibilitats territorials i tècniques, però, al mateix temps, hi ha un important repte cultural. Es tracta de trencar amb la idea que la ciutat és un espai separat de la natura, que simbolitza el que és salvatge i no domesticat, enfront de l’artificialitat, la civilització i la prosperitat de la ciutat. Per tant, cal abandonar la premissa que les ciutats són el marc de les persones i no de la natura. Entre altres motius perquè els ciutadans també som natura i no estem per damunt de cap altre ésser viu, i el nostre futur està íntimament lligat a l’evolució de la naturalesa. Miguel Delibes de Castro és un biòleg que ha dirigit al llarg de dotze anys l’Estació Biològica de Doñana i s’ha convertit en un dels millors coneixedors del linx ibèric. És un defensor de la biodiversitat i un precursor de l’ecologisme polític. En el seu llibre Gracias a la vida, publicat el 2024, fa una encesa defensa de la biofília, és a dir, de l’amor per tot el que té vida i que està dins la nostra forma innata de ser. Només cal tenir present l’embadaliment dels nens davant d’una corrua de formigues o els salts d’una granota. Doncs aquest estudiós i amant de la naturalesa diu que cal desparquitzar els parcs naturals o nacionals i parquitzar les ciutats, és a dir, trencar les fronteres i fer-ho tot més permeable. Què tenen en comú aquests tres personatges? Que parteixen de la idea que tant la urbs com la naturalesa no són illes tancades i, malgrat que alguns urbanistes han intentat separar-les i establir barreres, la realitat és més poderosa i els intercanvis i moviments de plantes i animals i persones són un fet incontestable. Els estudiosos de la morfologia urbana la seccionen en àrees, línies i nodes. Les àrees són els espais edificats, els parcs o les àrees agrícoles i forestals que envolten la ciutat. Els eixos lineals són els carrers amb arbres, els cursos fluvials, les carreteres… I els nodes són els indrets de confluència i distribució. L’exemple més clar seria una plaça, com la plaça Catalunya de Barcelona, que uneix l’Eixample amb la Ciutat Vella. Una primera idea és que tant a les àrees, com al eixos lineals i als nodes, el verd sempre hi ha de ser present. Perquè es tracta d’afavorir dos conceptes clau de cara al futur: la connectivitat i la biodiversitat. Publicat simultàniament a Quadern de les idees, les arts i les lletres.
