El 21 de febrer d’enguany aquest diari publicava un reportatge, “Tolerància zero” després de les últimes ocupacions il·legals a Sabadell. En el mateix text podíem llegir una dada: a Sabadell hi ha 1.427 cases o pisos ocupats, més o menys els mateixos que fa un i dos anys. No sembla que els avisos reiterats dels darrers anys tinguin cap efecte sobre una realitat tossuda. El gran fracàs de la democràcia ha estat la no construcció de pisos assequibles. Culpa del govern central, la Generalitat i l’Ajuntament, per aquest ordre.
La idea que el mercat afavoreix que l’oferta i la demanda de pisos es trobin és una ximpleria que s’estudia a primer d’Econòmiques. Els governs de José María Aznar van liberalitzar de forma brutal el mercat d’habitatge i l’únic que van aconseguir és una bombolla que encara paguem. Per cert, en la bombolla van participar els bancs alemanys, que van especular de forma espectacular, no els va sortir bé, i vam haver de donar-los els diners amb els nostres impostos. Quina barra! I a sobre els alemanys creuen que ens van salvar. Hi ha una cosa encara més preocupant a la ciutat i és la gent que dorm al carrer. Per aquesta raó es va crear l’any 2013 l’entitat Ningú sense sostre. Hi ha una seixanta de socis compromesos.
Tenen una casa d’acollida amb set places que és un recurs nocturn per a persones sensesostre; una casa compartida també amb set places que és un recurs en què els usuaris tenen clau de la casa, on disposen d’una habitació individual o compartida i uns espais comuns; una casa d’acollida per a dones amb set places que és un recurs per a dones sensesostre, dones soles o famílies monoparentals amb fills menors. Tenen clau de la casa, habitació individual i espais comuns.
Per si no n’hi hagués prou, compten a més amb set pisos, dels quals quatre funcionen com a unitats de convivència de tres o quatre places cadascun. I els tres restants acullen famílies. També hi ha un menjador social, El Refugi, que actua de centre diürn alguns dies la setmana, que fa de menjador social i repartiment de menjar en rutes. És un treball incommensurable fet des de la societat civil. Continuo sense entendre per què les institucions públiques no resolen el problema directament.
Acabarem tenint a Catalunya 5 policies per 1.000 habitants, quan a França en tenen 3, però no tenim diners per solucionar el problema de les persones que viuen al carrer. M’agradaria sentir algun dia algú dient: “Tolerància zero amb la possibilitat que algú es quedi al carrer”, “tolerància zero amb el fet que nenes i nens passin fred a l’hivern”. A mi francament em fa vergonya viure en una ciutat en què deixem que la solució dels sensesostre depengui del voluntarisme.
No podríem fer un pla que cada any hi hagi un 20% menys de pisos ocupats perquè els hem donat un pis assequible? Amb cinc anys no ho podríem arreglar? Només contractarem nous policies? Hi hauria d’haver un potent refugi públic per als sensesostre, proposo humilment que es faci a la Casa Grau. I mentrestant triplicar l’ajuda pública. En tenim per al Llaminer i no per als sensesostre. Ho trobeu normal?
