[Pere Alavedra, enginyer industrial]
Durant aquests darrers tres mesos, molts de vosaltres m’heu interpel·lat sobre els articles on parlava de l’habitatge, alguns, inclús, m’heu fet arribar documentació diversa sobre el tema.
Per començar, voldria fer un repàs cronològic d’uns mesos intensos: El dia 7 d’octubre enviava a Marc Basté, el meu segon article sobre Reindustrialització i habitatge. L’endemà el president Salvador Illa, anunciava el nou programa d’habitatge públic amb l’objectiu de construir 50.000 habitatges públics fins a l’any 2030.
En Marc Bejar feia el dijous 17 a DS, una molt bona exposició de l’evolució de l’habitatge protegit oficial, tot dient que Sabadell aspirava a sumar 2.000 pisos nous, dins aquest programa. En Manel Larrosa el dissabte 26, refredava les expectatives dient que sols ens en tocaven 1.300, que era inviable portar a terme el programa del President, sols amb diners públics. El 27 fou Carme Trilla que digué: “La responsabilitat social és col·lectiva i, per tant, dels pressupostos públics, no del propietari que té un pis o que en té dos pisos o que té deu pisos”.
En acabar el mes, Isabel Rodríguez, ministra d’Habitatge i Agenda Urbana, afegia aigua al vi, imposant condicions abans de trobar solucions al problema.
El dimarts 29 es produïen les inundacions al Llevant, el dijous 31, DS informava d’un enderrocament de barraques a Montcada.
Amb molt bon criteri l’editor del DS va deixar per darrer lloc el meu article tot i que era el primer a arribar a la redacció, donat que en ell s’establien les pautes necessàries per poder abordar el problema de forma pragmàtica i possibilista.
Durant el novembre i el desembre han estat abundants els articles que han parlat del greu problema de l’habitatge; amb escasses propostes. Sols el governador del banc d’Espanya, i antic ministre de Pedro Sánchez, reconeixia que: el topall dels preus del lloguer no funcionava, que l’única opció era posar més habitatge al mercat.
En la mateixa sintonia Andreu Mas-Colell, deia: “El factor decisiu ha estat que ens hem autolimitat l’edificabilitat tant de manera implícita com deliberada”...”I que la població ha augmentat”. Per tant, cal realitzar una política proactiva per revitalitzar la construcció de nous habitatges amb la finalitat d’equilibrar l’oferta i la demanda, l’única forma d’estabilitzar els preus.
Un amic comentava: “però si Sabadell està ple de grues, sols cal entrar per can Gambús i anar cap al centre, o a la Creu Alta, per adonar-se’n”.
A Sabadell com a la majoria de les ciutats, a casa nostra, tenim diversos entorns: un benestant, una àmplia classe mitjana, i els desfavorits.
En els entorns benestants i de classe mitjana alta, es basteixen nous edificis, destinats majoritàriament a la venda, i uns pocs al lloguer, donat que hi ha escassetat d’habitatges, cada vegada són més cars. Els poders públics limitant el sol, sense voler-ho, fomenten l’encariment de l’habitatge.
L’altre problema de les nostres ciutats són els barris que acullen les classes mitjanes, i els desfavorits.
El que en un principi va semblar que formava part de la progressia: l’ocupació d’habitatges, avui s’ha convertit en un problema social.
Segons les dades disponibles: un 5% de l’ocupació és per motius polítics, un altre 10% per famílies desesperades, i el 85% restant és gestionat per màfies, que donen la primera puntada a la porta, canviant el bombí, punxant els subministraments d’aigua i d’electricitat. Després administren els pisos per a famílies desfavorides, que justifiquen la seva innocència, pel fet que les màfies els fan pagar un lloguer d’entre 200 i 300 € al mes, que els representa un excel·lent negoci. Tot amb negre!
Aquestes famílies malacostumades a viure en pisos ocupats, sense pagar cap mena de servei ni d’impost, difícilment trobaran un habitatge social que pugui competir amb l’ocupat.
A Europa, Espanya no estat diferent, urgència de les cites electorals, han fet sorgir gurus de les solucions immediates i fàcils, la majoria proposades pels partits extrems, de dreta o d’esquerra, en el sentit de voler modificar políticament les lleis del mercat, totes elles han fracassat.
Sols cal donar un cop d’ull com ha evolucionat el cost de l’habitatge de l’any 2015 al 2023, en diferents països: Hongria: 172,5%; Portugal: 105,7%; Alemanya: 48,8%; Mitjana de la UE(27): 48,1%; Espanya: 47,7; França: 31,3; Itàlia: 8,3%; Finlàndia: 5,4%.
El lloguer si es mira la seva evolució de 2015 al 2024, a Sabadell, s’ha passat dels 496 als 808 €/mes, i a Barcelona dels 700 als 1175 €/mes, el que representa uns increments del 63% i del 68% respectivament.
Si els recursos eren limitats, ara després del desastre del Llevant espanyol, ho seran més.
Malauradament, el problema no és fàcil, ni ràpid de resoldre, sols es podrà assolir un bon resultat, en la mesura que hi hagi un ampli consens polític i social, per reestudiar i redefinir les hipòtesis vigents en matèria d’habitatge, en els darrers cinquanta anys a Catalunya.
No hem d’avergonyir-nos per reconèixer que ens vàrem equivocar, ja que és tant com dir que avui sabem més que ahir.
