El veritable robatori

[Arnau Bonada, Economista, president de la Xarxa Onion i vicepresident segon del CIESC] El debat que s’ha generat sobre si l’increment del salari mínim interprofessional ha de tributar a l’IRPF em sembla fascinant. Per a algú, com jo, que es dedica a l’assessorament fiscal, és a dir, a l’aplicació dels tributs, presenciar un intercanvi públic d’idees sobre com s’han de configurar els mateixos resulta molt enriquidor. Com a marc general, la Constitució estableix que tots els ciutadans han de contribuir a la despesa pública en funció de la seva capacitat econòmica. Ara bé, si una persona que percep 16.576 euros a l’any ha de pagar o no impost sobre la renda és una qüestió absolutament opinable. Per un costat, semblaria que si anem incrementant l’SMI (un 61% des de l’any 2018), és raonable que arribi un punt en el qual els seus perceptors hagin de començar a tributar, encara que sigui amb una petita quantitat. Però, per l’altre, també seria coherent que, com es va fer l’any passat, es decidís políticament que aquesta franja de població quedés dispensada del deure de contribuir a l’IRPF. Amb tot, crec que l’anàlisi s’ha de complementar amb un enfocament d’equilibri pressupostari. És a dir, els que defensen aprovar la rebaixa impositiva haurien d’aclarir com pensen compensar els 2.000 milions d’euros de pèrdua de recaptació que suposarà. Altrament, els seus arguments no són rigorosos. Si es vol que un determinat segment de la població no pagui impostos, o bé s’ha d’incrementar la càrrega impositiva a algú altre, o bé l’Estat s’ha d’endeutar per digerir-ho. No existeixen solucions màgiques. En aquest context, considero oportú recordar que el deute públic que teníem l’any 2007 era de 384.662 milions d’euros. A tancament del 2024, aquesta magnitud ja ha assolit els 1.621.515 milions d’euros. En termes per càpita, cada ciutadà ha passat de deure aproximadament 8.500 euros a deure’n prop de 33.000. Aquesta xifra, els polítics, tant de dretes com d’esquerres, no ens l’expliquen gaire... El ministre Urtasun ha declarat que no podem “robar” als perceptors de l’SMI. Caldria especificar, aleshores, a quin altre col·lectiu s’ha de “robar” per equilibrar l’equació. Perquè si pretenem solucionar-ho, com d’habitud, a costa d’un dèficit públic més elevat, a qui estarem “robant” és a les futures generacions. El veritable robatori.