Entre el rebut de l’Ajuntament i el nou que s’han inventat del Consell Comarcal, el que paga un ciutadà de Sabadell en concepte d’escombraries és una indecència. Que si la recollida, que si el tractament, que si el reciclatge i que si ves a saber quantes coses més, la despesa per càpita pot arribar en alguns casos tranquil·lament als 150 euros anuals. I aquesta quantitat és una indecència perquè el servei que rep a canvi cada sabadellenc és cada vegada més dolent.
N’hi ha prou de fer una volta pels carrers de la ciutat, a qualsevol barri –tot i que segurament en uns més que en d’altres–, per comprovar l’estat cada dia que passa més lamentable en què es troben els contenidors. La major part tenen un aspecte repugnant de bruts que són i molts estan fets malbé, amb el pedal per poder-los obrir, per exemple, trencat, cosa que en dificulta especialment l’ús per a la gent gran, que se les veu negres per llençar-hi la bossa de les escombraries o que ha d’acabar demanant ajuda al primer que passa. Fa angúnia tocar-los amb les mans i sovint els conductors dels camions de recollida els deixen de qualsevol manera i tan arran del bordó que també és impossible accionar-ne el pedal. El resultat és en tots els casos el mateix.
Moltes vegades, a més, als voltants dels contenidors s’hi acumula brutícia de tota mena. En part és culpa de gent que tant li fa si deixa les escombraries dintre o fora i que les llença de qualsevol manera. En part és responsabilitat de ciutadans que hi porten deixalles voluminoses que per definició no hi caben en lloc de fer servir el servei de recollida domiciliària d’aquests embalums o el Punt Blau, que aquests sí que sembla que funcionen raonablement bé. I en part es deu també a l’acció dels que remenen els contenidors, generalment immigrants en situació irregular, a la recerca de qualsevol andròmina –ferros vells, fustes, cartrons, peces de roba...– que es puguin vendre i els permetin guanyar quatre calés per subsistir, i que no sempre recullen l’escampall que han fet a terra. Llavors la feina és per als escombriaires que passen a peu amb escombra, pala i carretó i que han de plegar el que tots aquests altres han deixat escampat, però la presència dels quals als carrers és bastant irregular i quan més es necessiten mai no hi són.
Un problema addicional, tot i que no per això menys rellevant, és la plaga d’incendis que fa anys que pateixen els contenidors d’escombraries de la ciutat de Sabadell i que després de tant de temps les autoritats sembla que encara es mostren incapaces de resoldre. Els focs deixen unes cicatrius ben visibles als carrers i les voreres on s’han produït, però, malgrat això, la major part no han estat reparades per qui en té l’obligació, l’Ajuntament. Òbviament, tot plegat representa una despesa més per a l’erari públic, que és el que es nodreix dels impostos que paguen els contribuents, però, encara que sigui així, no refer el que ha quedat destrossat ajuda a degradar encara més l’espai públic. I com menys s’arregla més es depaupera.
Els 150 euros l’any que pot arribar a satisfer el ciutadà de Sabadell en concepte d’escombraries bé mereixerien un tracte millor. Com el que reben –només per posar un exemple– els habitants de la comarca de la Noguera, que tenen els mateixos contenidors a tots els municipis, uns contenidors pràctics que fa goig de veure, i que no paguen per descomptat la quantitat desorbitada que es paga a la capital del Vallès Occidental. A la gent li agrada que els seus impostos es vegin traduïts en coses concretes i tangibles, i aquest no és el cas. Llavors hi haurà algun responsable municipal que s’escandalitzarà si un dia es troba un sabadellenc pel carrer que li etziba, amb tota la raó, que per aquest preu que recicli un altre.
