Aquesta setmana s’ha presentat el llibre de Josep Antoni Pozo Sota el pes de la Victòria. La repressió franquista a Sabadell en la immediata postguerra: els consells de guerra sumaríssims, de Pagès Editors. Ja l’he llegit. Estem davant d’una obra d’un gran historiador. Es tracta de les anàlisis dels sumaris dels Consells de Guerra realitzats per l’exèrcit a sabadellencs. L’impacte de la seva lectura és brutal. Els judicis sumaríssims a la ciutat es fan en el context en què molts republicans han mort, molts més es van exiliar, 1.283, i els que s’han quedat viuen sota un règim de terror intentant sobreviure sense fer soroll. 2.700 van passar per camps de concentració, 823 van ser empresonats i hi havia 58.941 fitxes de sabadellencs, d’una ciutat de 40.000 persones. Amb les fitxes s’havien transmès a les autoritats judicials civils 10.715 informes i a les militars 2.612. I entre aquests, ni més ni menys que 932 sofreixen consells de guerra militars en una ciutat amb només 40.000 sabadellencs. Significa un de cada 40. Però hi ha moltes persones, massa persones franquistes, que encara volen més sang.
La set de venjança és infinita. Pozo ressegueix els milers i milers de folis dels sumaris i hi podem veure la gran magnitud de la maldat humana durant els primers anys de dictadura. Cal no oblidar que el franquisme era també una dictadura de classe. I molts empresaris sabadellencs no en van tenir prou de guanyar la guerra, sinó que en tornar –alguns amb magatzems plens– no van dubtar a denunciar a treballadors seus. És el cas de Sabadell Tèxtil, on d’una plantilla de 173 treballadors, 10 foren processats per la jurisdicció militar amb procediments sumaríssims. La major part dels judicis militars foren a instàncies dels empresaris delators. El 15 de desembre, el judici militar al saló de plens de l’ajuntament va jutjar 56 persones, amb una pena de mort executada i més de 470 anys de presó en un sol dia. Un dels judicis militars dura quatre dies el febrer del 1940, hi van jutjar 115 persones, tres penes de mort, dues executades. Sabem de violacions de dones, algunes menors, a la comissaria de la policia. Sabem també d’un nen de nou anys, Rafael Gil, assassinat a sang freda per trets d’un soldat de la Legió Còndor o la mort d’una noia a mans de la policia, això sí, sense que cap franquista bo aixequés la veu.
Per què no s’han fet comissions de la veritat com en 25 països d’arreu del món en què hi ha hagut dictadures? Per què no es volia que se sabés qui s’havia beneficiat de crims horrorosos, quantes fortunes són fruit dels espolis i qui eren els responsables de molts crims. 26 sabadellencs condemnats a mort per un consell de guerra, assassinats, 18. Els militars van posar 5.400 anys de presó. Cal recordar que tots els sabadellencs que moriren per la guerra i la postguerra van morir per culpa del feixisme que es va revoltar contra el govern republicà legítim. Quan alguns sabadellencs diuen que millor no remoure el passat, que millor oblidar, ho diuen perquè tenen molt per amagar: l’origen de fortunes amarades de sang.
