[Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
Des de fa bastant temps, una part important de les anàlisis sobre la política actual gira al voltant del creixement de l’espai polític de la ultradreta i de l’accés al govern dels més variats exemples de política populista.
Fa uns dies, el politòleg Oriol Bartomeus publicava un llarg i treballat article sobre el “monstre de l’antipolítica” en un diari d’àmbit estatal. En la seva anàlisi, destacava com les majories polítiques a Espanya, a França o Alemanya s’han esvaït i els parlaments semblen moltes vegades una olla de grills en què es busca sobretot guanyar “el relat”. A la vegada molts mitjans aborden aquesta realitat com si fos un mer espectacle, de tal manera que la societat assisteix al show d’una classe política més pendent de les seves batalletes que dels problemes dels ciutadans.
Efectivament, la demanda de la ciutadania de respostes immediates i eficaces es confronta amb polítiques de governs que han de caminar enmig de majories inestables, molt curtes, molt plurals i volubles. L’episodi recent dels anomenats decrets omnibús de contingut socioeconòmic n’ha estat un bon exemple. Si a més, com apunta Bartomeus, els mitjans de comunicació venen aquestes situacions polítiques com un entreteniment, com si els debats parlamentaris fossin un combat de Pressing catch i els salons de plens un ring, tenim servit el creixement de l’antipolítica, que es menja els fonaments de la democràcia i es pot acabar emportant fins i tot les urnes.
No és estrany que apareguin llavors apel·lacions a la necessitat d’un líder fort. Els exemples comencen a ser preocupants. De l’Argentina de Milei als Estats Units de Trump, de la Itàlia de Meloni i Salvini a l’Hongria d’Orbán, de la Rússia de Putin al creixement de la ultradreta a Àustria, Holanda, França o Alemanya. El panorama polític arreu tendeix a mirar cap a figures providencials i cap a forces polítiques que tenen una concepció reaccionària de la política i de l’evolució de la mateixa societat.
Si ens fixem en el relat i la pràctica política de Donald Trump en aquests primers dies del seu nou mandat, trobarem un veritable rosari de mesures ancorades en el populisme i l’antipolítica. La demolició d’estructures de l’administració governamental capitanejada per Elon Musk. El Canadà i Mèxic que, per a Trump, són els culpables de l’entrada de tota mena de drogues a territori dels EUA, la Xina i la Unió Europea també en el punt de mira. En síntesi, la coneguda tàctica de l’enemic exterior com a culpable de tots els mals interns. I en el punt de mira els conflictes entre Israel i Palestina i entre Ucraïna i Rússia que, segons Trump, es poden solucionar “a la brava”, acabant amb els palestins i amb Ucraïna si cal. Això és tot un compendi d’antipolítica.
Però no cal anar tan lluny. També a casa nostra es practica un discurs fonamentat en l’antipolítica. A les dificultats conegudes d’anar conformant majories parlamentàries per part del Govern estatal, s’hi afegeix un soroll eixordador que només busca la caiguda immediata d’aquest govern. Quan el focus mediàtic es podria centrar en el debat o la confrontació d’alternatives sobre polítiques concretes (pensions, salari mínim, jornada laboral, habitatge...), i sobretot, quan l’alternativa política es troba en fals o amb el peu canviat, tot es gira cap a reals o imaginaris casos de corrupció, cap a escàndols judicials, en què alguns elements de la judicatura semblen jugar també a fer efectiva la màxima apuntada per Aznar: “El que pugui fer alguna cosa que la faci”.
Aquestes pautes d’actuació de la dreta política i mediàtica només fan que desprestigiar la política entesa com a noble confrontació d’idees, de receptes i de solucions als problemes reals que tenen els ciutadans. S’abona d’aquesta manera l’antipolítica en benefici de la ultradreta i dels populismes més extrems. Creix la desconfiança en la democràcia, l’antipolítica i el vot a la dreta extrema. Cal combatre amb fermesa aquesta deriva. Ens hi va la subsistència de la mateixa democràcia.
