Un acte de resistència: busqueu clàssics a les vostres cartelleres

"Constatem, doncs, que les coses, com més antigues, més mandra solen fer"

  • Denuncien deficiències al Samuntada: "Tenim infants de tres anys a 9 °C a la classe"
Publicat el 13 de febrer de 2025 a les 11:10
Actualitzat el 13 de febrer de 2025 a les 11:38
[Tom Colomer, Escriptor i dramaturg] Vivim al món de les coses fàcils i de la més pura immediatesa, en què si m’he d’esperar que carregui el vídeo, passo, en què la millor hamburguesa és la del lloc que la té feta abans que acabis de fer la comanda, en què per què llegir el llibre, si d’aquí a quatre dies en trauran la pel·li? En què les tendències se sobreposen a velocitat de creuer i en el qual si no estàs a l’última, no ets ningú. Quina mandra de món, doncs. Els americans ja s’han inventat la idea de slow life per parlar dels pobles mediterranis, per parlar dels pocs que aconsegueixen mantenir-se més o menys aliens a tot aquest batibull de sorolls de la globalització i del capitalisme. I que slow, una posta de sol sense treure la càmera, i que slow, un bany de bon matí, i que slow, llegir un llibre sota una hamaca. Tot això ja ho percebem com a luxes, i no mola, estem perdent la nostra identitat i el que ens fa feliços per poder ser els primers a tuitejar sobre el capítol d’aquesta nit. Constatem, doncs, que les coses, com més antigues, més mandra solen fer, a aquesta societat víctima de tot això que hem anat dient, i que com més slow, més prescindibles, més percebudes com a luxe innecessari en lloc de com a constituent d’identitat. Bé. A part, hi ha el mercat. És molt més fàcil enriquir-se promocionant nous talents i publicant llibres que al cap de dues setmanes d’arribar a les llibreries ja són retornats (una maquinària que gasta i gasta i gasta i vol sempre més llenya i carn fresca i talents nous) o bé centrar-se a gaudir d’allò que ja fa segles que està publicat? A la indústria cultural li interessem molt més si som devoradors, àvids consumidors: la quantitat sempre per sobre de la qualitat.  Ara, digueu-me, com de disruptiu, com d’antisistema, si voleu, és consumir cultura clàssica? Com de reivindicatiu és ignorar les veus que s’han encarregat de convèncer-nos a tots que l’alta cultura està fora del nostre abast i que, fins i tot si arribéssim a entendre-la, ens resultaria feixuga i avorrida? Com d’emocionant és desobeir aquestes veus legitimadores dels discursos del poder per acabar arribant a la conclusió que l’alta cultura no és com l’alta cuina, que no és excloent ni prohibitiva, sinó simplement d’una qualitat a la qual tots, en tant que humans, podem accedir?