Si haguéssim d’escollir un element arquitectònic per simbolitzar el mandat de Donald Trump, la resposta seria immediata: una muralla. No només una metàfora, sinó un artefacte tangible, de ciment i filferro, de formigó i vigilància. La seva icona física: el mur que separa Mèxic dels Estats Units, una barrera que s’estén com una cicatriu sobre el desert, traçant una línia infranquejable entre el nosaltres i l’ells.
Però Trump no vol construir només murs de pedra i acer. La seva arquitectura política també vol ser simbòlica, i erigir muralles invisibles que delimiten ideològicament el món. La croada contra el que ell i els seus anomenen cultura woke és una altra d’aquestes fortificacions. Un mur erigit contra la diversitat de gènere, els drets LGTBIQ+, l’avortament o qualsevol expressió que qüestioni la seva visió monolítica de la societat. En aquest paisatge, la diferència es converteix en amenaça, el dissident en enemic, i la complexitat en debilitat.
Hi ha, també, una tercera muralla: l’econòmica. Les polítiques proteccionistes de Trump busquen tancar els Estats Units dins una fortalesa comercial, per aïllar-lo dels acords multilaterals i dels fluxos globals que havien estat el motor del creixement nord-americà durant dècades. És un mur contra la globalització, contra la interdependència, contra la idea mateixa que la prosperitat pot ser compartida.
Les muralles, però, no només defensen. També defineixen. Determinen qui queda dins i qui queda fora. Alessandro Baricco, al seu assaig Els bàrbars, explicava com la Gran Muralla xinesa va ser menys una protecció contra invasions reals i més un artefacte simbòlic per cohesionar internament un imperi vast i divers. L’amenaça exterior, sovint inexistent o exagerada, servia per reforçar la identitat pròpia. Baricco sosté que la muralla no era tant una defensa física com una línia mental que ajudava a mantenir una idea de superioritat cultural. La seva existència perpetuava la sensació de perill, una amenaça que justificava la unitat interna i la necessitat de controlar narratives i fronteres simbòliques. Així, el mur no només separa, crea un relat: el del perill extern que justifica l’ordre intern.
Però hi ha una altra manera d’entendre l’arquitectura de la convivència. Si Trump ens ofereix murs, què podem oposar-hi? La resposta, sorprenentment, la tenim a la butxaca. Són els bitllets d’euro, aquells que intercanviem diàriament sense gaire atenció. Què hi ha dibuixat en ells? Ponts, finestres i pòrtics. Ni herois nacionals ni símbols de poder; ni reis ni guerrers. Estructures que connecten, que obren, que conviden a mirar més enllà.
Quan es va dissenyar l’euro, calia trobar imatges que representessin la diversitat d’Europa sense privilegiar cap país o cultura. El dissenyador austríac Robert Kalina va entendre el repte i va crear una iconografia que, paradoxalment, no fa referència a cap monument real. Els ponts i les finestres dels bitllets no existeixen enlloc, però evoquen estils arquitectònics que recorren la història europea: del romànic al barroc, del gòtic a l’avantguarda. Són símbols d’un projecte que busca unir sense uniformitzar, que reconeix la pluralitat com a riquesa.
Els ponts connecten ribes, les finestres ens permeten veure el món des de perspectives diferents, i els pòrtics són llindars que conviden a travessar, a entrar i sortir. A diferència de les muralles, no es construeixen per defensar, sinó per relacionar. Representen la permeabilitat necessària per a qualsevol societat que vulgui créixer, aprendre, evolucionar.
Aquest debat no és llunyà ni abstracte. És aquí, a la nostra butxaca, en cada bitllet que canvia de mans, en cada transacció que fem. I és, sobretot, un recordatori. Davant dels genets de l’apocalipsi que volen alçar murs —siguin físics, culturals o econòmics—, cal reivindicar els ponts, les finestres i els pòrtics. Cal defensar la idea que la fortalesa d’una societat no resideix en la seva capacitat d’aïllar-se, sinó en la seva voluntat de connectar, d’obrir-se, de compartir.
En temps foscos, quan la por tendeix a aixecar barreres, cal recordar que la llum entra per les finestres obertes, que les passarel·les ens porten a llocs inesperats i que els pòrtics són invitacions a explorar l’altre costat. Potser la veritable fortalesa no és resistir rere una muralla, sinó tenir el coratge de travessar el pont.
