La indústria l’hem de reconèixer com a element vertebrador de la nostra societat, ha sigut element clau per explicar la nostra història el segle XX i ha de ser la garantia del nostre benestar social aquest segle XXI. Resulta recurrent parlar cada cert temps, i sobretot quan hi ha canvis de govern, de la situació de la indústria a Catalunya. “El congreso nacional de la industria”, celebrat a Barcelona, va tornar a obrir un debat etern sobre la importància de la indústria en una societat com la catalana.
Que el desenvolupament de la indústria és una eina prioritària per assegurar la cohesió social perquè assegura la creació de llocs de treball de qualitat és d’aquelles frases que un pot escoltar repetidament al Parlament de Catalunya, com una lletania de fe, és de fet irrefutable, perquè és igualment cert que la precarització del mercat laboral de les últimes dècades ha anat acompanyada de la pèrdua de rellevància al PIB català de la indústria.
La indústria és, a més, tractora d’inversions en recerca i desenvolupament i hauria de ser una eina bàsica per al foment de la innovació. L’ecosistema industrial va més enllà de la producció industrial. Inclou energia, formació, infraestructures de tota mena i totes aquelles variables que acaben interrelacionant-se amb un sector que s’endinsa en tot el teixit productiu, des del primari fins als serveis.Per tant, sabem de la seva importància i sabem de la seva complexitat per incidir des de polítiques públiques.
Però...El 2000 la indústria suposava el 27% del PIB català, i va baixar fins al 17% el 2009, i es va recuperar fins a prop del 20% el 2015. Xifra de la qual pràcticament no ens hem mogut fins al dia d’avui. Per tant, el pes de la indústria es troba estancat. Enmig, he de recordar que hi ha hagut dos pactes per la indústria, impulsats el 2017 i el 2022. Vaig tenir la sort de participar en els dos, des del Parlament de Catalunya. Tots dos es van aprovar amb un suposat consens molt gran, remarco el primer, ja que es va aprovar el juliol del 17, setmanes abans de tots els fets polítics de setembre i octubre d’aquell any, que, de fet, el van fer fracassar estrepitosament. El segon no ha aconseguit gaire més, tot i els recursos dedicats, que congelar possibles retrocessos i l’efecte de la guerra d’Ucraïna.
S’ha intentat. És cert que s’ha passat de les mítiques frases dels últims governs convergents, que la millor política industrial és la que no es fa, a canviar de rumb, seguint les recomanacions de tots els àmbits de la societat civil implicats en el món industrial de coordinar la recuperació, posant objectius concrets, que, de fet, aquests pactes han assenyalat, amb poc èxit, els últims eren aconseguir un pes industrial al PIB català del 25% el 2030 (del 22% el 2025).
Per què fracassem? En molts casos per errors del passat i altres per la falta de capacitat real dels diferents governs per implementar les fórmules que ens repetim una i mil vegades: com la importància de la innovació, de la formació professional dual, de l’impacte del preu de l’energia, de la necessitat d’una la transició real cap a un nou paradigma energètic, de la reducció de la pressió fiscal, la recerca, la innovació, el creixement de les dimensions de les empreses, la creació de clústers, la digitalització real, el finançament, les infraestructures viàries, ferroviàries, de telecomunicacions, etc.
Sobre els errors del passat. No tenir política industrial o, al contrari, considerar que estigmatitzar la indústria és una política vàlida ens ha fet molt de mal. A Catalunya han triomfat durant molts anys a l’escena política els discursos de decreixement, ho han fet en molts àmbits, turisme, serveis, construcció i, per descomptat, també en tot el que té a veure amb la indústria.
A Sabadell també hem estat sotmesos a aquestes tendències amb diagnosis equivocades. De fet, em va cridar poderosament l’atenció que al mateix congrés del gener s’afirmés que un error rellevant per explicar l’actual situació de la indústria local va ser convertir els vapors de la nostra ciutat en habitatge. Crec que no, aquest no va ser l’error, perquè Sabadell havia d’evolucionar de la ciutat-fàbrica dels 60-70 cap a un altre model de ciutat, i els equips de l’alcalde Antoni Farrés van aconseguir integrar el passat industrial al dia a dia dels sabadellencs, amb un planejament modèlic. Aquesta nova ciutat de serveis va traslladar bona part de l’activitat industrial fora de la ciutat, i va ocupar sòl a altres municipis del voltant. Per tant, no, afrontar el problema de l’habitatge transformant sòl industrial en residencial dins la ciutat no va ser l’error.
L’error, en tot cas, va ser no dedicar un sòl tan valuós com el de Sant Pau de Riu-sec a activitats de més valor afegit, l’error va ser no apostar per una de les àrees econòmiques més ben connectades de Catalunya a crear un gran complex d’R+D+I vinculat a sectors on Sabadell és punter.
Sí que s’han fet altres coses bé, com recuperar l’espai industrial del riu Ripoll, i flexibilitzar les activitats que es poden desenvolupar allà, aquí sí que hi ha hagut un encert de l’equip de govern, amb un clar suport del Gremi i altres entitats, que davant, com a exemple del que he dit abans, han trobat els defensors del decreixement que tant mal han fet al nostre desenvolupament econòmic l’última dècada. També és un encert intentar corregir aquell gran error de fa una dècada a Sant Pau de Riu-sec, apostant per sectors com l’aeronàutic o el sanitari, amb la innovació com a objectiu. Adjectivar la ciutat sempre és positiu per obrir camins al futur.
Però torno al començament. La indústria vertebra, però la complexitat de variables que la determinen fa que qualsevol error estratègic ens faci tornar enrere. La indústria no es pot planificar només en l’àmbit local, s’ha d’avaluar a escala supramunicipal, en totes les seves variables. Les afirmacions buides de fets o la defensa del decreixement ens faran perdre oportunitats per construir una indústria del segle XXI que serà clau del nostre benestar futur. Encara som a temps de poder-les aprofitar.
