Tornar al teatre

[Tom Colomer, escriptor i dramaturg] Jo havia fet molt teatre, quan era jove (diu el nano, com si no tingués vint-i-set anyets), i ho havia gaudit molt. No serà un article sobre com sempre acabem tornant allà on hem sigut feliços sinó sobre la importància del teatre. Va. Se’m dirà que el teatre és com els espinacs, que o t’agraden o no, i que el gust no es pot educar sinó que és innat, dues opinions amb què no combrego gens, i mira que soc bastant antiespinacs que, a diferència del teatre, són avorrits i monòtons. He tornat a fer teatre (des de darrere, sempre, que soc incapaç de posar-me a dalt d’un escenari) perquè m’apassiona, perquè crec que és gairebé una acció de militància, perquè em sembla gairebé una obligació, com a persona educada en lletres, no programar certs textos i quedar-me el seu gaudi per a mi solet. Hi torno perquè tinc un projecte que realment m’enamora i perquè tinc, per sort, un meravellós equip amb les mateixes ganes que jo de tirar-ho endavant.  Puc entendre que hi hagi gent que no ho gaudeixi? Em costa. I em costa perquè el teatre no és com els espinacs (els odio), que o t’agraden o no, sinó que a força d’anar-hi i de veure coses bones i de sentir-ne la màgia, et pot anar convencent. I qui més qui menys hi ha tingut males experiències, al teatre, però qui li dona temps n’acaba vivint de fonamentals, de canviadores, de reveladores. Recordo perfectament la tarda morta a Madrid en què mons pares em van ficar a veure un Macbeth que, no exagero, em va canviar la vida. Coneixeu algú a qui els espinacs li hagin canviat la vida? A part de Popeye. No dic que a tothom li hagi d’agradar tant com m’agrada a mi, però sí que animo tothom a deixar-se fascinar, a seguir donant-li oportunitats, perquè és qüestió de temps que, més tard o més d’hora, surtis d’una sala dient “què collons acaba de passar-me?”, i aquest sentiment, senyors, només el pot provocar l’art, una autèntica experiència que els espinacs, ho sento, mai no seran capaços de suggerir. I hi ha una mena de por al text, de por al clàssic —de què ja parlaré un altre dia, si convé— que és absolutament comprensible, però de la qual ens hem d’alliberar. Perquè això es resol amb teràpia de xoc, es resol enfrontant-s’hi. El teatre, quan és bo, és fresc. Quan és bo, et fa fort. Com els espinacs.