El dia en què Donald Trump va prendre possessió com a president dels Estats Units, l’escena anava més enllà del simbolisme polític. Entre els assistents de primera fila, destacaven figures que semblaven sortides d’una nova oligarquia global: Elon Musk, Mark Zuckerberg o Jeff Bezos, entre d’altres. Aquests magnats tecnològics s’han convertit en els nous emperadors del nostre temps. Si l’imperi romà coronava els Cèsars amb poders absoluts per salvar la República, avui aquestes figures concentren una influència colossal sobre les nostres vides, no per llei, sinó per algoritmes.
Shoshana Zuboff, al seu llibre La era del capitalismo de la vigilancia, ja ho va anticipar: el capitalisme ha adoptat una forma camaleònica, i s’ha reinventat per convertir les nostres dades personals en el recurs més valuós. Les plataformes digitals no són simples eines: s’han erigit en estructures que observen, registren i modelen la nostra conducta, i la transformen en prediccions per vendre, manipular i condicionar. Zuboff alerta que aquest mecanisme posa en risc no sols la privadesa, sinó també els pilars bàsics de la democràcia.
La democràcia, per la seva naturalesa, és lenta. Es construeix sobre el diàleg, el consens, els matisos que requereixen temps. Però, en un món regit per la velocitat, aquesta lentitud és vista com una debilitat. Plataformes com Amazon, X o Instagram funcionen amb ritmes frenètics, que acceleren els nostres impulsos, forgen necessitats immediates, i controlen el temps que dediquem a cada clic. És un xoc frontal: una governança basada en el debat pausat contra una economia que viu de la reacció compulsiva.
Walter Benjamin va captar la profunditat d’aquesta lluita. Al seu llibre Sobre el concepte d’història, relata que, durant la Comuna de París, els insurgents van disparar contra els rellotges de les torres públiques. Així testimoniaven de manera inequívoca que havien decidit aturar el temps. No volien sotmetre’s al ritme imposat per les estructures de poder i producció. Era un gest simbòlic de recuperació del temps com a espai de llibertat. És una lliçó que podem recuperar avui: en un món dominat per la pressa, aturar-se és resistir.
Què podem fer nosaltres, immersos en aquest univers d’alertes constants i notificacions? Alguna cosa tan senzilla com revolucionària: comprar un diari, en paper. Anar al quiosc, comprar-lo, obrir-lo amb calma i llegir-lo sense presses. És un gest ben senzill, però conté una resistència profunda: trencar amb la instantaneïtat de l’scrolling, sentir el tacte rugós del paper i permetre que la nostra atenció reposi en un article, en una història, sense interrupcions.
Aquest acte d’aturar-se, d’estar presents, és un remei contra el multitasking que ens fragmenta. Llegir un diari és més que una acció: és una experiència sensorial que reclama el nostre ara i aquí. Encara que no ho sembli, és un acte polític. En una època en què tot es quantifica i es ven, la lentitud és subversiva.
També és un homenatge a les persones que hi ha darrere de cada titular. Els periodistes, aquells que amb nom i cognoms donen forma i crèdit a les notícies. Hi ha prestigi, integritat i un ofici que mereix ser valorat. En temps de fake news i algoritmes anònims, el periodisme és el reducte de la veritat i la democràcia.
Així doncs, davant dels nous emperadors digitals i la seva velocitat alienant, la resposta pot ser tan simple com un cafè i un diari. Explicar el que llegim a qui tenim al costat, sense intermediaris digitals, és recobrar una connexió autèntica. Tornem als diaris, als de debò. Fem que aquest gest sigui un crit de llibertat. Potser no tombarem imperis amb un gest tan petit, però podrem salvar, ni que sigui per un moment, el que és essencial: el temps i la democràcia.
