Encetem un any 2025 ple d’incerteses. Donald Trump retorna a la presidència dels Estats Units avançant nomenaments i propostes desestabilitzadores; la Xina es belluga cada cop amb més intensitat per situar-se com a primera potència econòmica; les guerres d’Ucraïna i Gaza semblen abocades a eternitzar-se amb Rússia i Israel cada cop més envalentides; l’extrema dreta i els populismes creixen de manera preocupant arreu del món i a Europa en particular. En resum, un panorama gens engrescador tant en l’àmbit global com en àmbits més domèstics. Tot plegat s’haurà d’analitzar amb més calma i espai, però es poden avançar algunes notes.
La nova arribada de Donald Trump a la Casa Blanca està envoltada de certeses i de noves inquietuds. Tenim l’experiència del primer mandat de Trump. Sabem com es comporta el “trumpisme” en les seves diferents manifestacions. Això sol ja omple el vas de les incerteses de com es conduirà en la nova etapa presidencial. Però, a més, els nomenaments i les propostes polítiques avançades des d’abans de la nova presa de possessió superen totes les expectatives. D’entre els nomenaments destaca l’aposta per Elon Musk com a nou assessor àulic. El primer multimilionari del món, encapçalant les polítiques internes i exteriors de la primera potència mundial. Si fins ara no l’han declarat “persona non grata” a la Gran Bretanya, Alemanya o França (per citar només alguns dels països que ja han patit les interferències del personatge), és segurament per la màxima paciència diplomàtica dels seus actuals dirigents. Afegim a aquesta política provocadora de nomenaments els despropòsits del mateix Trump, tant en les polítiques internes com en política exterior. Destaquen les referències imperialistes al Canadà, el canal de Panamà o Groenlàndia. No només són projectes desestabilitzadors per als països afectats, són una mostra clara de per on farà anar la seva política: unilateralisme, populisme nacionalista i agressivitat econòmica i política. I amb la Xina cada vegada trepitjant més els talons dels Estats Units, fet que pot comportar una guerra comercial sense precedents, en la qual Europa en patiria conseqüències molt negatives.
El creixement electoral i polític de l’extrema dreta i del populisme nacionalista comporta un risc afegit a la Unió Europea. El perill ja no és el competidor exterior. Europa té l’enemic a dins de casa. Orbán o Meloni s’han afanyat a mostrar la seva complicitat amb Trump. A més, augmenten el nombre de països en què l’extrema dreta creix i arriba al govern. Els posicionaments contraris a una integració europea més gran i millor també creixen i, en conseqüència, es debiliten massa les polítiques que es desenvolupen des de la Unió.
Però només amb més Europa, amb més polítiques integrades i federades en l’àmbit de la UE, es pot equilibrar un món tan escorat a la dreta extrema.
També en l’àmbit més domèstic ens aboquem a un any amb moltes i importants incerteses. Tenim davant un panorama polític poc engrescador, massa abocat als tribunals de justícia, que en bona part estan substituint la mateixa política. Uns governs, central i de la Generalitat, sense pressupostos i amb clars dubtes d’aconseguir aprovar-los, fet que dificulta dur a terme les necessàries reformes polítiques en el terreny de l’habitatge, de la sanitat, de l’ensenyament o de les polítiques socials i econòmiques més generals. Sense pressupostos, els governs no poden aguantar gaire temps i aquells grups que juguen a la desestabilització ho saben. Un any teòricament sense eleccions previstes pot convertir-se en any electoral general a Espanya i a Catalunya.
Si aterrem a la nostra ciutat, on l’estabilitat política està garantida, la preocupació des d’una òptica democràtica és l’absència d’alternativa clara, fet que genera perill d’acomodació. Si totes les alternatives que sap bastir l’oposició al govern municipal és la crítica a les activitats de Nadal que protagonitza el Llaminer, o a l’encara inacabat Portal Sud de la ciutat, semblen estar instal·lats en la indolència. En continuarem parlant.
