[Jordi Serrano, historiador i rector emèrit de la UPEC]
No entenc què se celebra aquests dies al voltant de la figura del dictador sanguinari Francisco Franco. La mort de Franco va ser el 20 de novembre del 1975. O sigui, falten onze mesos per celebrar que va dinyar-la. Cal dir, però, que amb la mort de Franco no es va acabar pas la dictadura. El va substituir Joan Carles I jurant els Principios Fundamentales del Movimiento Nacional. I la dictadura va durar encara almenys fins al 15 de juny del 1977.
O sigui que Joan Carles I va ser el dictador durant més d’un any i mig. Que va continuar la dictadura vol dir que van continuar els presos polítics i les tortures a les comissaries espanyoles. Cal insistir que la legitimitat democràtica de la monarquia és inexistent perquè es va restaurar de la mà de Franco, no de la voluntat del poble espanyol. Vegem un exemple del règim del rei Joan Carles I, amb Carlos Arias Navarro president de Govern i Manuel Fraga ministre de Governació. El 17 d’abril del 1976 va ser detinguda i empresonada la direcció de la Unió de Joventuts Comunistes d’Espanya (UJCE) en la temible Direcció General de Seguretat de Madrid. Al final, sempre hi ha testimonis. El cineasta Juan Antonio Bardem va poder enregistrar (i la UJCE ho va publicar clandestinament, d’on trec la informació) els detinguts a Madrid sobre les tortures d’un salvatgisme, crueltat, i inhumanitat inenarrables a què van sotmetre aquells joves.
Una de les noies, malgrat estar embarassada, “va ser obligada a ballar” davant la seva parella, que va ser obligat a assistir a la brutalitat policial per fer-lo parlar. La criatura va morir, el company es va suïcidar dos anys després. El responsable màxim, Joan Carles de Borbó, ha demanat perdó? Demanarà perdó el seu fill Felip VI? No és gens estrany, doncs, que Felip VI, el de l’execrable discurs del 3 d’octubre del 2017, s’hagi negat a assistir al primer acte de crítica institucional de Franco. Ha adduït una reunió amb ambaixadors que altres cops ha estat ajornada. Se’n fot de la ciutadania que li paguem el sou.
De fet, no hi ha assistit ni ell, ni el PP, ni Vox. En un règim de monarquia parlamentària és inacceptable que el rei es rigui del govern, és un motiu més per reivindicar l’abdicació. No entenc la falta de principis del PSOE. Fer servir la cançó “Libertad sin ira”, de Jarcha, és una mostra més de la debilitat de la memòria antifranquista. Aquesta era la cançó dels evolucionats del franquisme contra els antifranquistes (els de la ira eren els lluitadors comunistes, segons aquests malintencionats indocumentats). Mira que tenim un estol de cançons antifranquistes per triar com el “Diguem no”, de Raimon, o el “Canto a la libertad”, de Labordeta.
Si volem defensar la memòria democràtica, cal una nova reforma de la llei, liquidar l’amnistia de la transició, jutjar els crims de lesa humanitat (com les tortures), que no prescriuen mai, i es repari les víctimes del franquisme, i a l’etapa final es repari les víctimes de la monarquia pels crims de lesa humanitat. L’horitzó republicà és ineludible a Espanya per a qualsevol persona humanista i antifeixista.
