[Joan García, Geògraf i exdiputat del Parlament de Catalunya]
Les festes de Nadal sempre han tingut una part de creació de ficcions que ens allunyin del dia a dia. Però tots hem de construir la nostra, hi ha tants Nadals com formes de viure’l i això no ho podem externalitzar.
Si observem la realitat, allò que ens envolta durant les dates nadalenques i intentem fer un exercici comparatiu amb altres èpoques de l’any, properes, buscant-ne les diferències, obtenim un resultat precís: la pressa. És cert que a les nostres societats urbanes, i Sabadell no n’és una excepció, la pressa forma part del dia a dia, però en aquestes dates hi sumem una certa necessitat, gairebé una ansietat feta pressa diferent. És una pressa per aprofitar cadascun dels instants d’uns moments de l’any molt concrets. És una pressa per viure aquests instants tal com el guió ens diu que els hem de viure. I són unes vivències que tots apreciem, ja que suposen un evident canvi virtual del dia a dia. I dic virtual perquè ningú podria negar-me que hi ha un intent de construir una realitat fictícia, una certa fantasia dinàmica al voltant de colors, llums i creacions que només poden tenir sentit durant unes setmanes.
Aquesta ficció buscada ens necessita a nosaltres, la nostra creativitat i la nostra imaginació perquè pugui existir. En aquesta ficció apareixen alguns valors perduts durant bona part de l’any, amagats sota una realitat dual, de bons i mals moments. Aquesta és sens dubte una de les característiques d’aquesta època: la desaparició d’aquesta dualitat, en què tot el que ens ha d’envoltar ha de ser un halo d’irrenunciable felicitat que ens ha d’embriagar fins a les últimes conseqüències. D’aquí aquestes presses, aquesta desesperada recerca de la immediata il·lusió.
És en aquest context, des d’aquest punt de vista, des d’on m’agrada mirar la nostra ciutat aquests dies. Tot es repeteix, com sempre recordo que es repetia, les presses i aquesta certa capacitat de construir una ficció continuen intactes, però és cert, i val la pena remarcar-ho, que amb alguns canvis.
Algú s’ha proposat que ens costi molt menys esforç construir aquesta ficció.
La nova ficció la protagonitza el ja famós Llaminer i el seu nou món de colors, llums, cançons i marxandatge. I sens dubte ens ha facilitat aquest exercici de construcció que cada desembre acostumem a fer.
Ja no sembla necessari perdre part del nostre temps a fer-ho nosaltres mateixos; ja hi és, perquè ens puguem imbuir de la seva màgia intranscendent, deixant enrere contes de Nadal i tradicions antiquades. Ara només hem d’entrar en el món que algú ha pensat per a nosaltres, pensant en ell mateix. Només hem de submergir-nos entre llums i melodies esquitxades d’ingenuïtat i dibuixar somriures perennes. Ara només cal deixar-se portar i pensar com seria aquesta ficció si no s’acabés mai, mentre altres es dediquen a fer-nos oblidar, esborrar queixes, mals moments, la part fosca de la dualitat de la vida.
I així ens deixem portar, que per això paguem impostos, perquè imaginin per nosaltres, no?
Però, segurament, no. Segurament molts d’aquells que acabin llegint aquestes línies entendran que darrere d’aquestes paraules hi ha una certa crítica sarcàstica als nostres espectacles nadalencs i pensaran que hi ha una mica de raó. Altres les acusaran d’intentar trencar l’esperit de Nadal, o del Llaminer, i enviaran els seus fantasmes a visitar-me.
Però, sincerament, no pretenia més que escriure que per molt que s’adori aquesta època, i jo, sí, jo, em preuo de fer-ho, les presses per l’immediat no ens han de portar a acceptar el joc escrit per altres.
Perquè aquest joc, estimats i estimades, creieu-me, va més enllà del 6 de gener.
