[Josep Gisbert, Periodista]
És curiós com els integrants de l’establishment català han deixat la xarxa social X, l’antic Twitter, tots alhora. Algú ha tocat el xiulet i tots mansoiament han corregut a obeir. El triomf de Donald Trump a les eleccions presidencials americanes i el nomenament d’Elon Musk, propietari de X, com a cap del Departament per a l’Eficiència del Govern ha estat el detonant d’aquesta actitud tan singular com fora de lloc, adoptada, segons ells mateixos, per “combatre la desinformació del triangle del mal” que formen precisament els dos magnats nord-americans més —no hi podia faltar— el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu.
Detonant? O excusa de mal pagador? A Twitter —que és com la continua coneixent majoritàriament tothom— hi ha, efectivament, molta porqueria, fake news, comportaments reprovables i tot el que es vulgui, però el problema no és la xarxa social en si, sinó l’ús que se’n fa, i la responsabilitat d’això és, per tant, dels usuaris. Què passa realment, doncs, perquè de cop i volta tota aquesta tropa hagi decidit desapuntar-se’n? Twitter ha trencat el monopoli de la veritat oficial i única que fins abans de la seva aparició tenia el poder i tots els ressorts que el sustenten, entre els quals —si més no en aquest racó de món que és Catalunya i Espanya— els mitjans de comunicació, que de garants de la llibertat d’expressió han passat a altaveus —voceros, com en diuen a molts llocs de Sud-amèrica— de l’ordre establert. Twitter ha posat en qüestió el discurs oficial, ha permès que la gent normal i corrent —l’home del carrer— contestés, repliqués, critiqués, contradigués el missatge d’aquest poder com no ho havia pogut fer mai.
La conseqüència més immediata d’aquesta realitat és que l’establishment no ha pogut continuar fent i desfent amb total impunitat, sinó que ha quedat en evidència, exposat a plena llum del dia. Amb Twitter està sotmès a l’escrutini de l’opinió pública, que abans s’ho havia d’empassar tot sense dir ni piu i ara, en canvi, té la capacitat exactament contrària de qüestionar-ho tot. Tothom hi pot dir la seva —el dret de rèplica ha passat a ser universal—, deixar al descobert que el poder menteix o demostrar que les coses són diferents de com els de dalt les expliquen. S’entén que aquest escenari incomodi, i molt, els qui tallen el bacallà i remenen les cireres, perquè els pren l’exclusivitat en el maneig i la difusió de la seva veritat, que gràcies a una eina tan potent com ho és la xarxa social X qualsevol pot posar en dubte, però això no justifica que la manera de fer-hi front sigui abandonar el terreny de joc.
Una actitud que talment sembla la rebequeria del nen petit que quan no es pot sortir amb la seva proclama, amb cara de molt enfadat, allò tan típic de “doncs ara no jugo”. Sortir de Twitter a hores d’ara és fugir d’estudi, és amagar el cap sota l’ala en lloc d’argumentar la posició pròpia de cadascú. Si tan segurs estan del que prediquen, per què no es queden a defensar-ho? No ho fan perquè el sol fet d’entrar en diàleg amb tercers sobre la seva posició i amb la possibilitat que hi hagi algú que els rebati de dalt a baix, cosa que fins no fa gaire era absolutament impensable, és l’evidència del seu fracàs.
A Catalunya, de la xarxa X, n’han sortit des de dirigents polítics —entre ells l’alcaldessa de Sabadell, Marta Farrés, per exemple— fins a institucions universitàries, passant per mitjans de comunicació i uns quants particulars. Com va dir Josep Lluís Trapero quan era a la cresta de l’onada com a major dels mossos d’esquadra amb aquella frase que va fer fortuna, doncs “bueno, pues molt bé, pues adiós”. Se n’han anat, efectivament, però continuen amb un ull posat a Twitter per veure què s’hi cou, per si de cas, que no fos que calgués tornar-hi de pressa i corrents. Perquè tard o d’hora, i mentre aquesta xarxa social mantingui la potència que té, tots hi acabaran tornant.
