Què regalar

[Tom Colomer, escriptor i dramaturg] Corregiu-me si m’equivoco, però tinc la sensació que cada cop tenim més desdibuixada la promesa de salvació que un dia devia representar el Nadal. No em sentireu advocar a favor del cristianisme —mai—, però sí que és inevitable adonar-se que cada cop això va més de consumir molt que no pas de la família i l’establia i els pastors i l’àngel i bla, bla, bla. La idea no és posar-me nostàlgic d’una època daurada en què els nens resaven a prop del pessebre i s’aprenien un poema per recitar a la família a canvi del somriure enlluernat dels avis, sinó intentar fer un diagnòstic de què ha passat. Els principals sospitosos són els de sempre: el capitalisme gore i la globalització que el difon i els Estats Units que l’avalen. En quin moment regalar s’ha convertit en un sinònim carrincló de comprar? Potser en el mateix que les cartes als Reis han perdut tot caràcter epistolar per passar a assemblar-se molt més a llistes del súper. Si fer un regal és més un compromís que un detall preciós de part d’algú que ha pensat en tu i en què et podia fer il·lusió, ja no és un regal, no?, és un encàrrec. Hem convertit les festes, la cúspide de l’amor i del caliu familiar, en l’ocasió perfecta per mirar d’adquirir allò que et fa més o menys falta. Quin greu. I el sistema ho propicia, és clar, amb pagues dobles, amb inversió en anuncis i aparadors, amb campanyes i descomptes salvatgíssims, etc. L’únic anunci que segueix mantenint cert esperit nadalenc (esperit nadalenc, qui se l’ha inventada, aquesta merda?), més enllà de colors vermells i daurats i musiquetes i campanetes i arbrets engarlanadets, és el de la loteria, i amb això ja t’ho he dit tot. Que no culpo ningú més que el sistema, avui, que consti, que tots plegats som víctimes d’aquesta voràgine, per bé que tots plegats hi participem com titelles al servei d’aquest consumisme malaltís i arruïnador. Nadal sempre ha anat de consumir, potser sí, i matar el gall i tot això que es feia. Però de cap manera ha estat l’ocasió de dilapidar tot el pressupost públic en lluminària o a assolar centres comercials o a plantar-se a la Roca o —pitjor— a Andorra perquè cal fer despesa nadalenca. No deixeu de gastar ni deixeu de fer regals, sisplau, però feu-los amb amor i amb el cor, no perquè “li pot fer falta” o “ai, és Nadal, aprofito per comprar noséquè”, sisplau, i centreu-vos en els regals de debò, com en allò de les ovelles i els corrals.