[Joan Marcet, Professor de Dret Constitucional]
Fa uns dies, Junts per Catalunya, per boca del mateix Carles Puigdemont, es van despenjar demanant que el Govern de Pedro Sánchez presentés una “qüestió de confiança” per tal de validar la seva majoria parlamentària, que el va investir fa poc més d’un any.
Efectivament, la moció o qüestió de confiança és un dels instruments previstos a la Constitució per tal de comprovar si el Govern de torn continua mantenint la confiança de la majoria del Congrés. L’altre mecanisme constitucional que serveix per demostrar l’existència de majoria parlamentària de suport al Govern és la moció de censura (que en el cas espanyol té caràcter constructiu en incloure un candidat alternatiu a la presidència del Govern). Ambdós mecanismes, doncs, són instruments per verificar el manteniment de majories parlamentàries. Però tenen un origen i un resultat ben diferents.
En el sistema parlamentari, un cop investit un president i nomenat el seu Govern, es presumeix que la confiança rebuda es manté, mentre no es demostri el contrari. Però la moció de censura té un origen parlamentari i promou, en el cas espanyol, un candidat que en cas de prosperar la moció per majoria absoluta del Congrés dels Diputats serà nomenat automàticament nou president del Govern. La qüestió de confiança, en canvi, es produeix a iniciativa del Govern, del seu president més concretament, i en cas de no prosperar, és a dir, de tenir més vots en contra que a favor, comporta la renúncia del president i l’inici del procediment per elegir-ne un de nou. En cap cas suposa la convocatòria automàtica de noves eleccions, que només es produirien si després de dos mesos d’una primera votació de nova investidura cap candidat hagués obtingut la confiança del Congrés.
Així doncs, demanar, com fa Junts, al president Pedro Sánchez que se sotmeti a una qüestió de confiança és políticament legítim, però també és un brindis al sol. La iniciativa la té exclusivament el mateix president del Govern. Per revalidar la confiança li calen només més vots a favor que en contra (i aquí poden jugar un paper destacat les abstencions). I en cas de perdre la moció, es produeix la dimissió del president i l’inici del procediment per nomenar-ne un de nou, dins la mateixa majoria parlamentària o dins una de nova. L’intent de Junts de forçar, a través d’una proposició no de llei, que el president presenti aquest tipus de moció de confiança, a més de molt discutible tècnicament i reglamentàriament, és un nou brindis al sol, ja que les proposicions no de llei no són mandats d’obligat compliment, sinó un instrument parlamentari d’impuls de l’acció del Govern.
Sembla que Junts no vol apostar per afavorir una moció de censura, que liderarien el PP i Vox, amb Núñez Feijóo de candidat alternatiu a president. Però demanant a Sánchez que presenti una qüestió de confiança poden arribar al mateix resultat si no prospera, bé sigui per la via que el cap de l’Estat proposi novament el líder del PP com a candidat a president, bé sigui perquè finalment, després de mesos d’interinitat, s’acabin convocant noves eleccions, en què el PP aconsegueixi amb Vox majoria suficient. És això el que busca Junts indirectament, o només que Sánchez “mogui el cul” (Nogueras dixit)?
En qualsevol cas, si es tracta de validar la permanència de la precària majoria parlamentària del Govern, els diversos partits que l’integren tenen múltiples ocasions de fer-se valer, tal com hem pogut veure al llarg d’aquest primer any de l’actual legislatura, i com de fet ja es va comprovar també en la legislatura anterior. Pressupostos generals, lleis i altres iniciatives transcendents per a la política del Govern són setmana rere setmana objecte de negociació amb tots i cada un dels grups i partits que conformen la majoria que va investir Pedro Sánchez com a president. Si es tracta només d’una qüestió de “desconfiança” cap al Govern i el seu president, les ocasions per deixar-lo caure estan presents a l’ordre del dia de cada sessió parlamentària. No cal excitar banalment un instrument tan precís i transcendent com és la qüestió de confiança.
