[Joan García, Geògraf i exdiputat del Parlament de Catalunya]
La designació de Sabadell com a Capital de la Cultura Catalana ha suposat una oportunitat única per abordar una de les nostres grans assignatures pendents: fer de la cultura un fet quotidià i habitual. No s’ha aconseguit. La designació de Sabadell com a Capital de la Cultura Catalana 2024 havia de servir per posar a prova la capacitat de les institucions per construir un relat transformador i, també, per mobilitzar la ciutadania en aquest objectiu comú. Tanmateix, crec que no ho hem aconseguit.
No culpo el govern local, que indubtablement ha dedicat un esforç notable a crear una agenda que, des de la seva perspectiva, respongués a les expectatives de la nostra ciutat com a organitzadora. Tampoc culpo la ciutadania, que, tot i que ha participat en part dels esdeveniments dissenyats, en general no ha assumit la capitalitat cultural com a pròpia. Molts fins i tot desconeixien de què es tractava realment. Llavors?
Potser el primer pas hauria estat replantejar una cosa tan simple com el nom: volíem que Sabadell fos “Capital de la Cultura Catalana” o “Capital Catalana de la Cultura”? Aquesta diferència no és menor. La segona opció podria haver estat més inclusiva i menys limitada, evitant així el debat sobre què constitueix la “cultura catalana” i centrant la discussió en una pregunta més àmplia i universal: què és la cultura? És cert que aquesta possibilitat no existia i que el model assumit té els objectius que té. Però crec que forma part del debat.
Imaginem, doncs, una capitalitat enfocada en una agenda cultural oberta i dinàmica, un any dedicat al foment de la nostra realitat cultural, diversa i internacional.
Però aquí apareix un nou obstacle. Possiblement, aquests canvis no s’han de plantejar únicament des de les institucions. Crec que l’excessiu protagonisme institucional ha estat un error. Les institucions han de fomentar i facilitar un ecosistema cultural propi, en el qual la ciutadania participi activament i sigui la protagonista de la seva evolució.
A Sabadell existeix aquest dinamisme cultural, i exemples de col·laboració publicoprivada ho demostren: festivals com l’Embassa’t i l’Observa o el recent Strawberry Fest, dedicat als Beatles el 2024, i moltes altres iniciatives d’èxit, són manifestacions del potencial cultural que té la ciutat. Són només una mostra del teixit cultural que podria continuar creixent amb un suport públic adequat, sense restriccions o imposicions, i reflectint fidelment la realitat social de la nostra ciutat.
Aquí hi ha una altra de les claus: aconseguir una veritable connexió entre l’agenda cultural i els ciutadans, no només com a espectadors o consumidors (fet que ja seria un gran avenç), sinó com a participants actius. La cultura a Sabadell ha de ser accessible, inclusiva i rellevant en el dia a dia, i que formi part de les converses quotidianes i de l’oci dels ciutadans. Només així aconseguirem un ecosistema cultural que perduri i una capitalitat que transcendeixi a qualsevol variable temporal.
Per això, és essencial que l’agenda cultural es connecti des de la mateixa riquesa creativa i de gustos de la ciutat, que reflecteixi com som i què ens agrada; així és més senzill construir una narrativa cultural que inspiri els que ens miren des de fora. Que es preguntin: què està passant a Sabadell?
Pot ser que aquest plantejament sembli ingenu, però no crec que sigui impossible. És necessari treballar en una visió a llarg termini que elevi el prestigi de Sabadell com a referent cultural. La desapareguda identitat industrial de la nostra ciutat necessita ser substituïda per nous adjectius, i la cultura té el potencial per ser-ne un.
Com a ciutadà, m’hauria agradat que aquest any com a Capital de la Cultura Catalana deixés a la nostra ciutat un impuls per donar pas a aquestes reflexions, que es faci una avaluació en termes de futur i continuïtat. Però em sembla que les valoracions es limitaran a xifres i assoliments puntuals, amb interpretacions diverses entre l’èxit i el fracàs.
I mentrestant, sota el contrast dels llums de Nadal i la figura del Llaminer, que, de moment, sí que ha aconseguit traspassar les fronteres de la nostra ciutat, un es pot preguntar si, potser, amb això ja en tenim prou. Sí, en realitat, ens hem acostumat a nosaltres mateixos de manera irreversible.
No ho crec. Però caldrà demostrar-ho. De moment em pregunto si hem aconseguit amb aquest any canviar els hàbits culturals de la gent de Sabadell. Que cadascú respongui sincerament.
