[Joan Marcet, Professor de Dret Constitucional]
Ja fa temps que inunda la vida institucional, mediàtica i social. L’antipolítica, la posada en qüestió de la bondat de la política com a instrument de convivència i d’avenç social, està progressant d’una manera implacable.
Ho podem veure en moltes i diverses manifestacions de la nostra vida quotidiana, però sobretot es percep en el dia a dia polític arreu del planeta. El creixement electoral i institucional d’ideologies i posicions populistes extremistes ha augmentat en els darrers temps de manera exponencial. Els eslògans populistes i les notícies falses circulen profusament i impunement per les xarxes socials. A cada esdeveniment i a cada situació econòmica, social o política, veiem aparèixer multitud de reaccions negatives, poc o gens fonamentades en la majoria d’ocasions, i alimentades des de pseudomitjans de comunicació i per tertúlies de tota mena. Al costat o per sobre de la notícia sura quasi sempre la insidia, la desqualificació política, l’aprofitament espuri dels fets per intentar fer avançar els posicionaments més reaccionaris i contraris a la política democràtica.
Les darreres setmanes, i a propòsit de la catàstrofe humana, social, econòmica i material que va provocar la riuada, la DANA, del 29 d’octubre a l’Horta Sud de València, han aparegut profusament manifestacions clares d’aquest fenomen d’avenç de l’antipolítica. Des de l’extrema dreta, però també des del PP, i en alguns casos des de posicions d’esquerra extrema, s’han volgut contraposar actituds i comportaments amb l’objectiu bé de treure’n un rèdit polític, bé de dissimular les responsabilitats i les mancances pròpies.
L’eslògan que es va fer córrer des de poc després que es produïssin els fets, “només el poble salva el poble”, mostra no només la voluntat de donar ànim i suport als molts voluntaris que es varen mobilitzar, no és un reforçament de la col·laboració ciutadana sempre necessària en casos com aquests, sinó que mostra una deriva antiinstitucional i antipolítica clara. Es pretenia i es pretén contraposar el poble, la ciutadania, a la política i a les institucions. I el que és més greu és que a aquest joc populista i democràticament perillós hi ha estat jugant una part de la mateixa política.
Es podia esperar de Vox, d’Alvise Pérez i de les múltiples plataformes d’extrema dreta existents, però calia comptar amb una actitud diferent per part del PP, que governa a València i que es vol alternativa al conjunt d’Espanya. Però els posicionaments i actuacions del Partit Popular no només han estat erràtics des del primer moment, sinó que han alimentat de manera important els posicionaments antiinstitucionals, com si ells no formessin part del món polític.
Des del primer moment, amb unes visites inútils i plenes de ressentiment i excuses, a Albacete l’endemà mateix i a València al cap de dos dies, es va veure que el “moderat” Feijóo es llençava a l’aprofitament de la catàstrofe humana i material per confrontar amb el govern de Sánchez. No només intentava esquivar les responsabilitats del seu partit al capdavant del govern valencià, sinó que ha intentat des de l’inici i fins a l’extenuació endossar tota la responsabilitat al govern central. Primer a l’Aemet, després a l’UME, més tard a diversos ministeris i finalment a la vicepresidenta Teresa Ribera, posant fins i tot en perill l’acord de governabilitat de la Comissió Europea. Sembla estrany tanta irresponsabilitat per aconseguir un minso rèdit polític. Els dirigents del PP s’han llençat a la palestra mediàtica amb l’únic objectiu de salvar la cara en les seves responsabilitats institucionals. No els ha importat el mal que fessin, ni el patiment de la ciutadania afectada per la catàstrofe.
Temps hi haurà per avaluar responsabilitats i millorar, en el possible, protocols, procediments i recursos. Però el mal que fan responsables polítics i mediàtics en abonar insinuacions, notícies falses i actituds populistes extremes només alimenta el distanciament de la ciutadania respecte a la política. Només fa avançar l’antipolítica com a pitjor solució.
