Dos professionals formats menys

[Arnau Bonada, economista, president de la Xarxa Onion] A la meva edat, continuar jugant a bàsquet, encara que sigui a baixa intensitat, comporta determinats riscos. Així, arran d’una lesió d’esquena que arrossegava des de feia mesos, el metge va prescriure’m deu sessions de rehabilitació. Fou aleshores quan vaig conèixer l’Aina, l’eficientíssima fisioterapeuta que ha aconseguit que pugui tornar a llançar triples, amb més o menys encert, però almenys sense dolor. L’Aina té vint-i-cinc anys, és llicenciada i ha completat un màster a Madrid. Malgrat la seva gran capacitació professional, ha arribat a la conclusió que a Catalunya ho té francament difícil per desenvolupar el seu projecte vital. Per tant, ella i el seu xicot, també fisioterapeuta, marxen a treballar a Suïssa el mes vinent. La relació entre salari i accés a l’habitatge és molt més favorable al país alpí i l’evolució potencial per a professionals formats com ells molt més prometedora. Mentrestant, aquí, segons la darrera enquesta poblacional de l’INE, el 51,5% dels habitants de Catalunya d’entre 30 i 44 anys han nascut a l’estranger. Em sembla una dada per reflexionar profundament. Crec que hem de començar a analitzar la demografia des d’un punt de vista bidireccional en relació amb el model productiu. És a dir, per un costat, la baixa productivitat i el desequilibri entre salaris i cost de la vida expliquen l’escassa natalitat i la pèrdua de talent jove que emigra. Per l’altre, l’estructura demogràfica condiciona el nostre desenvolupament econòmic i limita la transició cap a un model productiu de més valor afegit. En resum, la demografia és conseqüència i causa alhora, en una espècie de cercle viciós que ens té atrapats. En altres paraules, en un país on els joves no disposen d’oportunitats, qui voleu que impulsi els canvis i transformacions que requerim? Soc, per naturalesa, optimista. Ara bé, em sembla clar que avancem inexorablement cap a un escenari amb població creixent, però amb nivells de benestar per càpita minvants. Aquest fet ja està provocant una forta pressió sobre els recursos públics, cada vegada més tensats, que difícilment serà sostenible en el temps. Tant de bo tingués arguments sòlids per convèncer l’Aina de quedar-se i formar una família aquí. Però més enllà del clima i els elements de connexió sentimental, no soc capaç de trobar-los.